De la societat de la informació hem arribat a la de l'empatx digital. La sobrecàrrega de dades que envaeix la nostra vida està provocant un pervers efecte batejat ja com infoxicació, infobesitat, o fins i tot infodèmia, si parlem de la difusió permanent de notícies veraces o falses sobre aquesta pesta xinesa que ens afligeix. La realitat virtual està substituint a la real a passos de gegant, i si la veritat ens farà lliures, com confien les escriptures, estem llavors a punt d'acabar entre les reixes imposades per l'algoritme. La successió accelerada de primícies, certes o no, trasllada la veracitat al que surti per les pantalles i mereixi més «m'agrada» a les xarxes, perquè s'ha de saber que aquesta hiperconnexió neuròtica està generant nous oracles d'aquest pèssim nivell, imprescindibles ara per interpretar el món.
Davant d'aquesta preocupant conjuntura, ¿procedeix retornar a l'analògic? Antonio Pau s'ha atrevit a insinuar-ho, en el seu interessant i documentat assaig sobre la fugida d'aquest tecnoestrès que ens atabala. Però més aviat es podria reflexionar sobre aquesta part nefasta de la digitalització, enfrontant-la a través d'una pedagogia assenyada que hauria de començar pels centres escolars i l'educació familiar.
Mai com fins avui havíem tingut al nostre abast, i automàticament, accés a tan colossal font de coneixement. Ni l'enciclopedisme ho va aconseguir. Però, a diferència d'aquest gran moviment del segle divuit, que buscava eradicar la incultura, internet està engendrant autèntiques hordes d'ignorants 5.0 que són a més bastant poc cauts, en exhibir a tota hora les seves mancances pels més diversos aparadors de la comunicació. D'aquest incommensurable cabal de saviesa disponible no tinc clar que ens n'estiguem beneficiant com hauríem de fer-ho, sinó que més aviat la xarxa pot estar multiplicant uns problemes que abans no existien i dels que ningú ens havia avisat.
Aquesta saturació informativa impedeix, també, separar el gra de la palla. I aquesta és sempre una immillorable manera de manipular, perquè no hi ha res com tenir la gent entretinguda en contínues novetats banals per impedir que se centrin en el principal. El resultat és una ciutadania que es queda en l'anecdòtic, sense penetrar en el fons de les coses. Aquí hem de situar, entre d'altres, el tebi retret social davant escàndols lligats a dirigents embolicats en majúsculs fraus acadèmics o sobtats enriquiments, que passen desapercebuts sen ser enterrats immediatament per altres successos similars a l'endemà, desdibuixats o oblidats entre constants cortines de fum.
Per descomptat, aquesta indigestió només té cura fent un ús moderat de les infinites fonts d'informació, limitant-les a l'imprescindible. I escollint aquelles que contribueixin a una opinió pública sana, que és la presidida per referències contrastades en termes de certesa i rigor. La resta és greix cridat a acumular-se en les nostres neurones per impedir que puguem governar-nos com correspon, començant pels assumptes més prosaics i acabant amb l'elecció d'un parlament.
Si el criteri és la norma per conèixer la veritat, hem d'aconseguir que el digital ens ajudi en aquesta obstinació, cosa que no sembla succeir en l'actualitat. Necessitem amb urgència navegar per Internet sabent saltar el seu infinit material tòxic, i especialment a través de canals que garanteixin una travessia segura per aquell altre que resulti aprofitable. Si no és així, el naufragi s'imposarà més aviat que tard, sobretot per a aquesta creixent col·lecció de genis que creuen que l'únic creïble és el que surt dels seus propis dispositius, i per als quals les sensacions (vibracions, les anomenen), han de prevaler sobre les deduccions, experimentant cada segon un miratge cretí, vanitós i impacient.
