Fa temps que se'ns està enquistant això de l'insult al món del futbol, se li està donant tanta rellevància que, sense l'adequat tractament, lluny de depurar aquesta conducta poc o gens tolerable, està enterbolint encara més l'esport rei. L'últim episodi d'aquest serial es va produir la setmana passada, durant el partit de Lliga disputat entre el Cadis i el València, quan el jugador local, Cala, es va adreçar al jugador rival, Diakhaby, amb un despectiu apel·latiu racial. Suposadament, clar, perquè mentre un futbolista diu blat, l'altre perjura ordi. Mal assumpte, i més si cap de la resta de jugadors que hi havia sobre el terreny de joc en el moment de la injúria no ha volgut o pogut corroborar cap de les dues versions. Presumpció d'innocència a una banda, que les imatges o el so que es podrien recuperar de la retransmissió del partit no hagin servit per aclarir res tampoc sorprèn, un fet habitual amb les ortopèdiques realitzacions de la competició domèstica que ens ofereix setmanalment Movistar +.

Recordo aquells anys de vi i roses en què el Camp Nou dels valors va dedicar un grapat d'insults racistes al jugador brasiler del Madrid, Roberto Carlos. Eren altres temps, sí, perquè no hi havia la sensibilització que hi ha avui contra el racisme i l'homofòbia, per exemple. Fa tant de temps, d'això, que el bo d'en Pep encara no desprenia ferum a colònia amb les seves declaracions i, fins i tot, es permetia la frivolité de respondre l'ofès lateral merengue amb un lapidari «aquest senyor parla massa». Ah, l'hemeroteca! Però d'insults n'hi ha hagut sempre, i de tots colors. I aquí pau i després glòria. Amb això tampoc vull relativitzar-los, però sí reivindicar la necessitat d'aclarir d'una vegada com s'haurien de tractar i interpretar.

El que no pot ser és que cada vegada que un jugador professional senti un insult, o li sembli sentir-lo, es munti el xou de sempre que tant sobreexcita les generacions de vidre d'avui. L'àrbitre ha de ser qui, segons reglament, prengui nota perquè, arribat el cas, els comitès apliquin les sancions pertinents. I si no, derrota i cap a casa. Perquè parlem clar: l'insult és una tara sociocultural que, agradi o no, s'ha establert com un mal hàbit al món del futbol des de quasi els inicis. Volem corregir-ho? Perfecte, ja era hora, però siguem coherents i fem-ho amb tots els insults, que això no va de racisme, com alguns ens volen fer creure. Ho dic perquè si ara justament volem entendre l'insult en el punt més àlgid de la susceptibilitat, seriosament, tal com sona, obviant -que no justificant- la pueril voluntat de desconcentrar i provocar al rival que té la majoria de vegades, comencem per reeducar jugadors, aficionats, directius, periodistes i, sobretot, polítics, que déu-n'hi-do aquests quan s'hi posen! Qualsevol cosa que no passi per aquí, per assenyalar només al futbolista, és una hipocresia i ganes de vendre campanyes de merda.