Avui tornen les restriccions de mobilitat, i per tant fem una passa enrere en la nostra lluita contra la covid-19. No ens n'acabem de sortir: va avançant el procés de les vacunacions, cert, però el ritme no ha pogut ser ni de lluny el que hauria calgut esperar. I mentrestant, queda clar que hi ha molta gent que no està disposada a seguir les ordres ni les recomanacions de les autoritats sanitàries, per no parlar dels directament negacionistes.

Si ens ho mirem com a col·lectiu societari, la conclusió és forçosament pessimista. Hi ha una pila de gent de bona fe, complidora o espantada, que se sotmet a les restriccions amb la millor voluntat, perquè creu que la suma de les actituds individuals ens portarà a la millora col·lectiva i a això que anomenen la immunitat comunitària. És un capteniment lloable, majoritàriament seguit per gent d'edat més avançada, tant per una lògica de risc comprensible com per l'educació que van rebre. I aquesta gent, quan veu per la televisió les multituds que s'han passejat en massa durant la Setmana Santa o les trobades juvenils de grups sense distància ni mascareta, no sols s'indigna amb raó, sinó que simplement es descoratja: som lluny del model de societat a què podríem aspirar i l'individualisme ferotge del nostre temps guanya la partida sense discussió.

Aquesta gent pensa, amb raó, que les millores socials i els progressos del seu país depenen, no pas de les bones polítiques o de l'encert dels governants, que en el millor dels casos fan senzillament el que poden, sinó sobretot d'una conducta individual que sigui solidària, que situï el bé comú en primer rengle, per damunt de l'egoisme que fa impossible qualsevol avenç col·lectiu. Estan convençuts que, més enllà de les proclames i els discursos, més enllà fins i tot dels resultats immediats que no sempre es produeixen, a cada ciutadà li pertoca una part de responsabilitat que no pot delegar en ningú més i que cal complir sense esperar ni la resposta dels altres, ni l'aplaudiment de ningú.

Són, en definitiva, uns ciutadans que creuen en una llegenda ameríndia que potser ja coneixeu, però que ara, precisament ara, m'ha reaparegut per casualitat en el llibre que tinc a les mans. És la història de la part del colibrí, que em permeto de transcriure finalment sense cap més comentari.

Diu la llegenda que un dia va haver-hi una gran incendi en el bosc. Tots els animals espantats, fins i tot aterrits, observaven, impotents, el desastre. Només el petit colibrí s'activava, i anava a buscar algunes gotes d'aigua amb el seu bec per llançar-les sobre el foc. Al cap d'una estona, l'armadillo, emmurriat per aquella agitació tan ridícula, no es va poder aguantar més i li va dir: «Colibrí! Que t'has begut l'enteniment? No és pas amb aquestes gotes d'aigua que apagaràs el foc!». El colibrí se'l va mirar de dret als ulls i li va respondre: «Ja ho sé, però jo faig la meva part».