El passat diumenge 4 d'abril, el nostre Diari de Girona publicava (com tantes altres vegades) dos articles sobre ecologia. Un del biòleg Miguel Àngel Fuentes, titulat «La nostra vida és compatible amb la conservació de la natura?». I l'altre, de l'empresari Joan Vila: «La sostenibilitat i el creixement».
Ambdós des dels seus coneixements i acreditada experiència, advocaven per la necessitat i conveniència d'una vida sostenible que permeti la satisfacció actual de les necessitats humanes i de les futures generacions, garantint l'equilibri entre creixement econòmic, medi ambient i benestar social.
Varen fer evident que la paraula sostenible hauria de ser el nexe comú de l'economia i del medi ambient.
Avui em permeto utilitzar també l'adjectiu sostenible, referit a la parella. Per què?
Perquè entenc que la vida en parella és el germen de la vida comunitària i conseqüentment, factor primordial de benestar social, l'altre component bàsic de vida sana, ecològicament equilibrada.
L'etimologia del mot «ecologia», del grec «oikos i logos», «casa i discurs», em suggereix tant la «casa comuna» de tots els éssers vivents com la «llar de la parella, de la família». Difícilment podem endreçar la «casa comuna», si la pròpia casa, la llar construïda en parella, la tenim mal endreçada, vivint en tensió, discòrdia i sense afanys de sostenibilitat.
Tanmateix, una sèrie de conceptes i creences lligats a la vida sexual que arriben a configurar mentalitats, poden confondre i distorsionar una relació de parella equilibrada, sana i sostenible, si no són precisats i situats en el màxim possible de referències, contrastades i avalades científicament.
Per qüestions d'espai inherent als articles d'opinió, entre els diferents conceptes com genitalitat, plaer, reproducció, fidelitat, patriarcalisme, feminisme etc., que condicionen la relació de parella, avui nomes tractaré sobre si els humans som monògams o poligàmics.
Tant més quan he llegit que el psicòleg Rafael Santandreu, en el seu llibre Las gafas de la felicidad, afirma: «Si vols ser feliç canvia de parella cada 5 anys» perquè «no som monògams».
Evidentment que no hi estic d'acord i intentaré aportar alguna referencia científica per rebatre que el simple desig sexuals no ho és tot en la vida de parella!
Una de les valoracions sexuals que s'ha fet mítica i ha condicionat moltes situa?cions actuals és l'apareguda a França el 1971, anomenada «Aprenem a fer l'amor», signada pel «Comitè d'acció per la llibertat sexual» (també dit tractat del Dr. Carpentier), on es deia: «...en la sexualitat, només hi ha un perill: la repressió dels desigs...»
La resposta de Jacques Ellul (1912-1994), filòsof, sociòleg, teòleg i anarquista cristià francès, fou:
«Potser caldria recordar que l'activitat sexual és certament ´una' activitat important de l'home, però potser no la més important. Per a Marx es el treball allò que és creador de l'ésser humà i la sola realitat decisiva. Caldria dir als joves que l'amor existeix fins i tot amb una sexualitat reduïda o totalment absent...».
També vull rebatre l'afirmació de Rafael Santandreu que la monogàmia ha estat imposada per la societat, especialment per la religió, però que la nostra naturalesa més profunda és la poligàmia.
Normalment aquesta afirmació es basa en l'observació de la conducta sexual de les diferents espècies d'animals. Tanmateix, amb l'aparició de la intel·ligència en els humans es dona un comportament nou, amb una capacitat cultural del tot singular, de manera que es pot afirmar amb l'antropòleg Abel Jeannlère: «Quan la dominació voluntària pren el relleu de l'equilibri de regulació sexual específica, ja no es pot descobrir cap continuïtat (animal-home); ...és per això que les dades de la conducta animal sobre la monogàmia difícilment es podran usar com a arguments a favor o en contra de la monogàmia humana» (Antropologia sexual).
Finalment, com a cloenda, recorro al mestratge del savi català, catedràtic d'Antropologia Biològica, Ramon M. Nogués, quan diu en el seu treball de «La família avui i aquí»:
«...L'acceptació de la parella humana en monogàmia permanent -acceptació de cor, naturalment- que avui sembla a molts una exigència abusiva i poc humana, podria ser en realitat una crida al reconeixement d'una perfecció humana i una consideració de la singularitat personal que avui encara no hem assolit. Si fos així, el matrimoni monogàmic permanent seria una autèntica anticipació profètica enmig d'un món que encara té tendència a posar com a criteri de convivència interpersonal i intersexual certs aspectes d'atracció sensorial relativament prereflexius».
