Entre tanta distracció i cortines de fum tornant a fer repetir votacions al Parlament per escollir secretaris de la mesa, ha passat gairebé inadvertit un fet que, en altres èpoques, hauria estat notícia rellevant a Catalunya malgrat aparegui més enllà de les nostres fronteres, si més no, territorials.

L'Estat francès -el jacobí, centralista, monolític Estat francès- acaba d'aprovar, per una majoria molt àmplia, la llei de protecció de les minories lingüístiques que inclou, entre d'altres, el català. Això permetrà un reconeixement a l'ensenyament públic en català o bretó en determinades regions franceses, a més d'altres mesures (també econòmiques) de protecció i foment d'aquestes minories lingüístiques.

Soc conscient que aquests últims anys hem passat pantalles tan ràpid que ja no sabem exactament on ens trobem. Possiblement, i entre altres coses, perquè tinc la sensació que no es vol donar a la gent la perspectiva real de com són les coses. El cert és que, si agafem les últimes dades de l'estat de l'ús de la llengua catalana, no estem per tirar coets.

Queda molta feina per fer, especialment, en l'àmbit digital, entre els joves, en el món judicial i, en definitiva, en l'ús social del català. La gran assignatura pendent. I a propòsit d'assignatures: també en l'ensenyament, on el model d'immersió lingüística, avalat i lloat per la UNESCO, lamentablement, ara es posa en qüestió per certs sectors polítics i judicials. Amb tot plegat, es pot intuir que, en aquest camp, tenim molt a perdre. Com sosté la lingüista Carme Junyent, una llengua pot ser minoritària i no per això desapareixerà; però pot ser minoritzada, i, en aquest cas, el seu futur és incert.

Quan el confinament comarcal ens ho permeti, fer una breu passejada pels carrers i botigues de Barcelona ens ensenyarà una realitat bastant reveladora de la qual, sovint, no som prou conscients des de terres gironines.

La protecció del català, doncs, no és un element que s'hagi de donar per descomptat ni és cap pantalla passada. En la bugada del processisme, crec que hem perdut el llençol del català. I si des de Catalunya oblidem aquesta carpeta dins el calaix, és evident que no es farà res des de l'Estat. I això inclou, també, exigir que s'apliqui l'article 3.3 de la mateixa Constitució espanyola que literalment diu que «la riquesa de les diferents modalitats lingüístiques d'Espanya és un patrimoni cultural que serà objecte d'especial respecte i protecció». No estem parlant d'un simple respecte, sinó d'un «especial» respecte i protecció.

A França -qui ens ho havia de dir- han fet una llei en aquesta direcció. Soc plenament conscient que les circumstancies i punts de partida són diferents, però tot allò que sembla gairebé impossible, tal vegada, si som tenaços, treballadors i hàbils, es pot aconseguir.

L'oficialitat del català a Europa; el blindatge de la immersió lingüística; polítiques per fomentar l'ús social del català i moltes altres propostes per fer del català una llengua comuna, útil, de present i sobretot de futur. Potser reivindicar això ara deu semblar anacrònic, passat de moda i, fins i tot -ves a saber-, propi d'un autonomista. No ho sé. Però, què volen que els digui, poder garantir que el català no es perdi del tot no em sembla pas dolent del tot.