En la majoria de ficcions, els pitjors moments del protagonista són els que li toca viure just abans d'aconseguir la victòria final. El temible adversari que semblava definitivament vençut ressuscita i s'abraona a la lluita amb més força que mai. L'heroi està a punt de morir, però amb un darrer esforç tomba la situació i el dolent troba el càstig merescut. Tant de bo que aquest esquema narratiu es faci realitat en la novel·la de por que estem vivint per culpa de la COVID, i que l'empitjorament de tot plegat sigui només un darrer espeternec abans de la resolució definitiva, però el cert és que se'ns està fent molt llarg.

Com deia la cançó, quan creus que ja s'acaba torna a començar. Mentre la vacuna avança força més a poc a poc que els seus optimistes anuncis -continuant amb el cinema, diríem que és més lenta que el cavall del dolent-, les noves variants del maleït microbi fan estralls per motius que potser un dia coneixerem amb exactitud però ara mateix apareixen emboirats d'imprecisió i incertesa. És culpa nostra, és la mutació del virus, són totes dues coses? La immodèstia d'una espècie de primats, la nostra, capaç d'enviar naus a la superfície de Mart sense que s'estavellin, ens porta a creure que tenim el ple domini sobretot el que ens passa, de manera que si els registres de la pandèmia tornen a enfilar-se ha de ser a causa de les nostres males decisions, però de vegades em pregunto fins a quin punt els vaivens de la malaltia són independents del que fem o deixem de fer.

Això no és una pel·lícula escrita per un guionista obligat per contracte a inventar finals feliços, però hem estat educats per una narrativa que ens hi fa creure, i quan veiem el que sembla una llum al final del túnel saltem, ballem i ens posem a córrer com si ja n'haguéssim sortit. L'única certesa respecte de l'enemic microscòpic és que mai no saps per on te la fotrà, però segur que te la fot. Peus de plom i encoratjament al gremi de la bata blanca, i als polítics només el prec que mirin de no espatllar-ho gaire.