Segons els pensadors clàssics, Aristòtil, pare precursor i fundador de la psicologia, de la lògica, la metafísica, la gnoseologia, la política, la biologia, l'astronomia i de quasi totes les branques del saber humà, va escriure que la veritat és la concordança entre el que es pensa i el que és o del que és amb el que es pensa. Una definició encertada del tot. Si el que es raona (es manifesti oralment o no) s'ajusta harmoniosament amb el que és, el que realment existeix, la proposició és certa atès que respon a la veritat.

«No perquè creguem que tu ets blanc, ets en efecte blanc, sinó perquè ets en efecte blanc i en dir nosaltres que ho ets, diem la veritat», Llibre novè de la Metafísica d'Aristòtil. El que ens ve a dir que podem pensar qualsevol cosa, que ets verd, groc, vermell, ja que les capacitats de la ment són il·limitades; ara bé, només estarem en la veritat si el que hem pensat, efectivament, és; si diem que la cosa és groga i nosaltres afirmen que és verda, no diem la veritat. No mentim (no hi ha cap intenció de fer-ho), simplement ens equivoquem.

Quan el subjecte declara sobre un fet real i la seva informació es correspon precisament amb el que és o ha sigut, afirmem que diu la veritat; si en canvi no s'hi ajusta estem davant d'una persona que ho falseja intencionadament o inconscientment. Perquè es pot donar el cas que ell cregui que el que ha contat es conforma amb la veritat, però quan ho verifiquem ens adonem que no, que hi ha un greu desacord, una escandalosa dissonància; ara bé, si ell volgudament ho fa falsejat emmascarant-ho amb interessats enganys, ens trobem davant d'un mentider. I el mal mentider acostuma a ser compulsiu perquè gaudeix amb el seu vici d'ensarronar sistemàticament la gent.

Una llegenda oriental narra la trobada de la Veritat i de la Mentida. Un dia les dues es van creuar. Després de donar-se el bon dia, la Mentida va assegurar que tot el que veia era formós i la Veritat va alçar la mirada per veure si era cert i efectivament tot era bonic. Llavors la Mentida va constatar que el meravellós del dia era el llac platejat i la Veritat el va mirar i va reconèixer que la Mentida deia la veritat i va assentir.

La Mentida va córrer cap a l'aigua i li comunicà que l'aigua estava més bona que mai i la convidà a nedar. La Veritat tocà amb els dits l'aigua i realment era molt agradable i confià en la Mentida. Es van treure la roba i es banyaren tranquil·les com dues bones amigues. Al cap d'una estona la Mentida es va vestir amb la roba de la Veritat i va fugir. La Veritat, incapaç de vestir-se amb la roba de la Mentida, va començar a caminar nua i tots s'horroritzaren en veure-la impúdica i tan pobra que no tenia ni diners per comprar-se un vestit. Així és com encara avui dia la gent prefereix acceptar la Mentida, disfressada de la Veritat, i no la nuesa i eixutesa de la Veritat, sòbria i severa. Es creu, emperò, que algun dia la Veritat tornarà i sortirà del pou per fustigar els mentiders.

Aquesta llegenda fa entenedor que moltes falsedats, aparentment vertaderes, ens resultin atractives perquè van ornamentades, com passa en la publicitat i en la propaganda política. Hi ha qui viu enganyat, drogat, segons el marxisme referint-se als consumidors de l'opi religiós. La mentida es considera immoral per la majoria d'ètiques en tant que pretén ensibornar algú produint un perjudici. A la Bíblia s'afirma que Déu no menteix, no mentir és un manament.

La literatura espanyola ha enaltit com un exemple a imitar la figura de l'home picardiós i la dels tramposos mentiders, en llibres tan antològics com El lazarillo de Tormes, anònim, i La vida del Buscón de Francisco Quevedo. També Tirso de Molina va crear el mite de Don Joan, el llibertí i ociós personatge, que inspirà a Mozart l'òpera Don Giovanni, mentre que el Don Juan Tenorio de José Zorilla és menys llicenciós i tronera atès que protagonitza un drama romàntic. Don Joan es vanta de les seves conquestes amoroses aconseguides amb mentides i enganys, més de setanta dones, i nosaltres obtusament l'aplaudíem perquè figurava ser el truà perfecte de mascle ibèric que voldríem ser de grans.

Hem de reconèixer que hem gaudit amb les enginyoses pel·lícules de delinqüents de guant blanc, especialment si robaven a fanfarrons i odioses persones molt riques. Tot l'entramat de mentides ben elaborades estaven al servei d'un furt admirable. No les hem desaprovat moralment perquè ridiculitzant els rics odiosos i la policia repressora, com demostrà Charles Chaplin, s'aconsegueix les rialles del públic.

El terme «mentida pietosa» sorgeix per ressaltar que hi ha mentides que són beneficioses per a qui les rep i poden ser acceptades per l'ètica, pretenen endolcir un fet i per molts són justificades i necessàries en segons quins casos. Hi ha gent que prefereix una mentida pietosa abans que una veritat massa amarga. Les he utilitzat camuflant un succés perquè el receptor atribuiria a una nimietat una gravetat exagerada per qüestions morals o perquè en alguna ocasió he optat per no explicar-ho literalment tot perquè no calia baixar a les anècdotes que podrien resultar escabroses.

Molts refranys s'inspiren en la mentida: «Mentider conegut ja no és cregut», «En boca de mentider, la veritat és sospitosa, «S'atrapa més aviat un mentider que un coix», «Cada mentida fa un sopar agre», «De regions llunyanes, mentides a puntades», «La mentida té les cames llargues», «El mentider ha de tenir molta memòria» i el més conegut «Qui canta les veritats, perd les amistats".

No hi ha poble sense un mentider oficial, del tot identificat. En el meu existia a «Cal Embustero», a «Can No-t'ho Creguis», el bar «Mai Tanquis» que barrava a les 10 de la nit, també era el motiu d'un noi de la colla «En Pep Butllofa» i n'hi havia alguns altres relacionats amb les falòrnies com «Cal Gavatx», «Cal Capo i el Pito», «Can Tres Quartos» i «Can Corbatuela».

Ànims i que tinguem sort!