Jo viuré sempre a Barcelona perquè hi mano massa com per sentir-me còmode en qualsevol altra ciutat. Però no l'he estimada mai perquè fos la meva i recordo els motius pels quals, durant els Jocs, vaig enamorar-me'n. Aquells motius, flonjos, brillants i espirituals són els que avui projecten Madrid a les estrelles. I tots els resumeixen en un de sol, que és la llibertat.
L'alegria que dona la llibertat, la prosperitat que l'afavoreix, la manifesta superioritat. Una ciutat que s'entén des del respecte a cada persona perquè faci el que vulgui, sigui feliç i guanyi tants diners com pugui. Una ciutat que resol els problemes que té amb valentia i amb intel·ligència, i que no se n'inventa cap perquè està massa ocupada treballant.
Madrid estima la vida i ho demostra votant. Qualsevol comparació entre Ada Colau i José Luis Martínez-Almeida és ridícula i ofensiva per a l'alcalde de Madrid. A Catalunya estem tan vençuts i desorientats que només el tercer món ens agrada. I si penses que Ernest Maragall, el candidat d'Esquerra, i la senyora Colau, foren els dos candidats més votats, ja res no et pot estranyar. Endarreriment, mentida, Veneçuela. Això és el que votem, això és el que ens plau, i és en aquesta mena de foscos monstres del desdeny i la ignorància que ens hem convertit els barcelonins. Teníem la ciutat més atractiva i sexi d'Europa i l'hem malbaratada a força de pedanteria, ressentiment i creure'ns les nostres pròpies i estupidíssimes mentides.
De Catalunya em costa més parlar-ne per això ja ni en parlo perquè ja ni sé a què m'estic referint. Però si som aquesta vergonya queixosa i deficitària, maldestre, incapaç de realitzar qualsevol propòsit, és perquè aquí és on ens ha dut el nostre dret de decidir. Això és el que hem fet els catalans. Això és el que hem decidit, això és el que som. Aquí és on han ens han dut els intel·lectuals del fracàs maquejats de profetes. Aquesta alcaldessa. Aquesta batussa política entre independentistes, als quals continuem votant tot i que ens han esguerrat el país i ens han abocat a la misèria. Votem el que ens perjudica, votem els que ens aixequen la camisa. Votem els que insulten la nostra intel·ligència fent-nos titelles amb promeses que ells són els primers que saben que són falses, i també que som tan imbècils que ens les tornarem a creure. Només cal veure els resultats del 14 de febrer: un poble ensopit, un poble malalt, un poble d'efecte retardat votant contra la seva supervivència, contra el seu destí, marxant amb sinistra follia cap a l'abisme; i només cal veure, també, com els guanyadors dels comicis desmenteixen el que se suposa que volien, i que per descomptar van prometre, arrossegant-se sense el menor rubor en una lluita petita i tràgica pel poder local. No només Catalunya no és una nació sinó que fa molt de temps que no es comporta com una nació. De fet, avui a Espanya, no hi ha cap manifestació autonòmica més esplendorosa que les ganivetades fratricides amb què Esquerra i Junts es disputen el que ells en diuen «les engrunes», quan en realitat és l'única cosa que els importa. No és veritat que hi hagi un 52% de vot independentista. Quin 52%? 52% de què? El que hi ha és una meitat de catalans que no tenen ni prou geni, ni prou caràcter, ni prou cervell per haver-se procurat una classe política millor. El que hi ha és una meitat de catalans covards, que no han fet mai res pels altres, que diuen que són del Barça i que quan amb la pandèmia van tancar els estadis, van córrer a exigir-li al club que els retornés l'import dels carnets. Tenim un 52% d'aquests independentistes, els que després de la declaració d'independència se'n van anar a Bèlgica, a lliurar-se a la Justícia o a dormir, i que la seva gran resistència a l'aplicació de l'article 155 va ser anar a treballar l'endemà amb un llacet groc ben gran. Això és el que hem fet, això és el que som. L'1 d'octubre no va generar cap mandat, perquè així ho vam decidir nosaltres i només nosaltres. L'1 d'octubre només va generar una botiga de souvenirs: l'últim gadget a la venda, el carnet de la república.
Passejar per Madrid i pensar en tot això no se'm fa pas trist. Jo soc el que jo estimo i jo decideixo el que estimo, i per què. A la meva filla sempre li dic que jo seré mentre visqui la seva primera i última línia de defensa, però que la nostra relació funciona perquè si no fos la meva filla, també em cauria molt bé. Jo mano a Barcelona, i recordo perfectament com vaig enamorar-me'n: sobretot quan Madrid m'enlluerna amb la seva emergència, la seva feminitat i el seu talent. Jo sento meu el que s'assembla a mi, a les meves ganes de viure i a la meva alegria, i avui no hi ha cap ciutat que encarni més ni millor aquesta esperança i aquest goig.
Jo Catalunya ja no sé ni què és. Potser la Nau Fantasma dels amants de Mascarada. Madrid sé què és i que s'adreça a mi des de que hi arribo fins que en marxo. Noto que em vol, que m'estima, que em xucla i que viu i em fa viure amb el que jo li dono i ella ho transforma en més vida. Així solia ser Barcelona quan els barcelonins vivíem de l'esperança en lloc de morir-nos de la vergonya.
Els catalans, com tots els pertorbats en la fase més aguda de la seva malaltia, ja tot el mal que fem és el mal que ens fem a nosaltres mateixos, tot i que en el nostre deliri creiem que estem fent una guerra que encara ni s'ha declarat. Tots els goigs són un sol goig i és la llibertat. Passeja un dia per Madrid i l'altre per Barcelona i entendràs el que ha passat.
