Com tanta gent, com tota de fet, jo també tenia el Vivales Puigdemont per un covard. Això de muntar una revolució i a la primera bufetada fugir sense mirar enrere, no té precedents. Fontanarrosa té un conte sobre un boxejador a qui anomenaven Terremoto Vega, però no perquè causés estralls en els rivals sinó perquè tremolava cada vegada que pujava al quadrilàter. Si l'1-O passa a la història, serà pels tremolors de 5,7 en l'escala Richter que es notava a tots els pobles per on passava el cotxe que duia amagat el Vivales en direcció on fos, però lluny de Catalunya i de la Guàrdia Civil. Aquesta és la imatge que ha llegat. Ara bé, seguint-lo a Twitter -la seva única funció com a president de la republiqueta virtual és escriure en aquesta xarxa- m'he adonat que el meu judici sobre ell era precipitat, erroni i injust. Aquest home està fet de la pasta dels herois, i no només perquè comparteix sostre amb el pianista Comín.

El relat que va publicar a Twitter esgarrifava per la seva cruesa, allà quedava clar d'on ha sortit el coratge d'aquest líder carismàtic. No devia ser casual que ho escrivís el dia de Rams, quan es commemora que Jesús va ser rebut entre aclamacions, com espera ell ser-ho un dia. Sense pensar que ho podia llegir gent sensible, va narrar descarnadament el seu patiment. Només de transcriure'n aquí un fragment, no puc evitar emocionar-m, ja em perdonaran. La localitat, Amer. El lloc, l'obrador de la pastisseria Puigdemont. El protagonista, un heroi:

«El dia que la hidroelèctrica escollia per fer manteniment, deixava sense llum de força tota la nostra zona. Jo ja sabia el que m'esperava. No sé si heu muntat mai nata a mà. Parlo de desenes i desenes de litres al cap de la jornada. Em convertia en una batedora humana, i muntava nata sense parar per tal que el meu pare i el meu germà gran no aturessin tampoc el ritme de farciment de tortells.»

Noti's que la hidroelèctrica, segur que de capital espanyol, s'espatllava expressament perquè el petit Puigdemont hagués de fer nata a mà. A mà, ho han llegit bé! I noti's també que ell ja sabia el que l'esperava, però desafiava a peu ferm el seu destí, sense fugir en un cotxe frontera enllà, sense dir a pare i germà que dilluns tots al despatx i adeu, aquí us quedeu, pringats. Ell no era així. Encara no.

No és inhumà? És normal que al cor d'aquell noi, perdó, d'aquella batedora humana, nasqués la llavor revolucionària. Com ha de tenir por a res, qui s'enfronta a litres de nata amb la sola força de la seva mà? Al Parlament Europeu, coneixedors de la seva cruel història, el coneixen com el Minipímer, allà són moderns. Ell, orgullós, els torna la salutació fent amb la mà el gest de batre nata, cosa que ha causat algun equívoc entre les eurodiputades més sensibles.

Aviat, en les biografies dels grans homes de la història, destacarà el jove Gandhi encarant-se desarmat als britànics, el petit Luther King rebel·lant-se contra la discriminació, i el futur Tsar Groc muntant nata a mà. El triumvirat dels homes que han fet un món més just.

I encara hi ha qui el titlla de covard, de gallina i de capità de la sardina. Si aquest home no està fet de la pasta dels herois, com a mínim ho deu estar de la pasta dels croissants i els braços de gitano, que no és poca cosa.