Fa 20 anys en Javier Cercas va fer el pregó de les Fires de Girona. Ja aleshores un regidor de l'Ajuntament, en Santi Niell, va criticar (després va rectificar) l'elecció del pregoner perquè no «responia al perfil» per a tenir tal honor.

Dissabte passat, Alex Rigola i Javier Cercas varen anar a FAQS, el programa estrella de l'independentisme més acrític de TV3, a conversar sobre l'obra de teatre basada en el llibre Anatomía de un instante. Cercas va parlar clar amb contundència i seguretat sobre el que pensa del cop d'estat, del Rei Joan Carles I, de la democràcia, del procés...

Aquesta fermesa va enervar un gran nombre d'espectadors d'aquesta «nostra» (pagada per tots, també per Cercas) televisió pública fins a tal punt que un subjecte descerebrat, miserable i manipulador va penjar a les xarxes, amb l'objectiu de calumniar-lo, mentint i acusant-lo de promoure una intervenció armada a Catalunya, un fragment d'un discurs que va fer l'autor de Soldados de Salamina a Extremadura, on, entre altres moltes coses i amb la vehemència que el caracteritza, l'escriptor defensava la seva catalanitat i criticava, també, el que ha passat a Catalunya en els darrers 8 anys.

Durant aquests dies remoguts de comentaris i publicacions diverses he fet una reflexió que em permeto l'atreviment de compartir amb vostès: si fos veritat el que va dir en Javier Cercas a TV3 a Catalunya viuríem en llibertat i per això podríem, amb el respecte que cal, opinar, discrepar i defensar el que ens sembli a cadascú. Si fos veritat que el Rei va parar el cop d'Estat d'en Tejero hauríem viscut tots, vostès, jo i els energúmens que titllen de feixista en Cercas, els darrers 40 anys en una democràcia plena amb defectes censurables com totes les democràcies reals. Si fos veritat el que va dir l'autor d'El monarca de las sombras a Catalunya hi hauria una crispació social evident que comportaria que, si ideològicament no estàs alineat al costat d'aquells als quals se'ls ha revelat la veritat vertadera, independentistes acrítics i dogmàtics, aquest segment de ciutadans et considerarien un enemic i et difamarien gratuïtament i injusta. Si fos veritat l'afirmació que va fer l'autor de Las leyes de la frontera que des que el 2012 la idea de l'independentisme, per a alguns, s'ha convertit en un dogma de fe, els que estan ofuscats per la ideologia s'ofendrien davant l'evidència que figures de prestigi nacional i internacional que han posat en el mapa de la literatura universal a la ciutat Immortal, públicament i amb contundència, defensessin idees que no els agraden.

Però no, segons diuen aquests pobres d'esperit que neguen la realitat social i política d'aquest país, tot això que va dir en Cercas no és veritat.

Tots els que hem llegit, escoltat o coneixem Javier Cercas sabem que és un demòcrata inqüestionable i, per tant, resulta (siguem amables) «sorprenent» que aquells que des de fa més de 30 anys han compartit amb ell xerrades i presentacions a llibreries, complicitats i discussions a terrasses o restaurants considerin ara, subjugats per una qüestió ideològica divergent, inapropiada la seva vehemència i indignació davant la injúria o el comparin, des d'una pretesa subtilesa fútil i (tornarem a ser magnànims) maldestre, amb Radovan Karad?ic.

Quin país tan petit i mesquí es vol construir que vol censurar la dissidència i busca uniformats de pensament.

Quan fa 20 anys es va interpretar que Javier Cercas no donava el perfil per representar els gironins perquè no escrivia en llengua catalana, l'advocat penalista Carles Monguilod va sortir en la seva defensa amb un article publicat en aquest mateix diari que, entre altres coses, deia que no és qüestió de llengua, sinó de llenguatge. Només els obtusos de pensament i mediocres intel·lectualment no s'adonen de la diferència.

Aquí i ara el llenguatge no existeix, s'ha perdut. Una part dels líders polítics, socials i culturals del «maleït procés», de manera voluntària i premeditada, han volgut perdre'l per estigmatitzar la nostra societat i polaritzar-la entre bons i dolents, purs i impurs, traïdors i patriotes. Lamentable.

Hem callat massa i potser no hi serem a temps, però si pretenem viure en una societat madura i plural benvingudes siguin totes aquelles veus que, defensant o no l'independentisme, siguin capaces de remoure consciències des de l'antagonisme de pensament.

El més trist és que ara triomfa, amb l'aquiescència i el beneplàcit d'aquesta part irresponsable de l'stablishment d'aquest país, el fanatisme, l'enveja, la mediocritat i la misèria personal de creure's en poder de la veritat.

Per cert, per a tots aquells que encara no ho saben, Independencia, la darrera obra publicada del magnífic escriptor protagonista d'aquest article és, de nou, una excel·lent novel·la. No se la perdin.