En la meva adolescència vaig llegir i rellegir Robin Hood i ara acabo de llegir Independencia de Javier Cercas. El primer és la faula sobre el noble bo que fa justícia contra els dolents i a qui el rei perdona, un mite repetit a la literatura, el que roba a la societat i ho reparteix entre els necessitats. El segon presenta un heroi modern que fa justícia pel seu compte contra els que tenen el poder econòmic i es consideren els amos. Els arribes a estimar però sols representen la versió novel·lada i edulcorada d'uns superherois que lluiten contra la injustícia. La diferència és que el primer havia de ser noble per poder lluitar i sobretot per poder ser perdonat pel rei i el segon, el d'avui, és un mosso d'esquadra, fill de prostituta, que literàriament es converteix en heroi. El primer podia haver existit a l'edat mitjana. El segon no és realista, és pura fantasia per denunciar el poder de les famílies que dominen la realitat catalana.
La Primera Guerra Mundial va ser la tomba definitiva dels que concentraven el poder polític i econòmic durant l'edat mitjana, les monarquies absolutes i la noblesa amb el permís de l'església. Uns reis europeus emparentats es van enfrontar en una cruenta guerra que va involucrar bona part del món en plena transformació propiciada per la revolució industrial. De jove m'impressionaren les fotos i les descripcions de la vida dels obrers de les primeres fàbriques. Els burgesos que van entendre el potencial de les màquines van organitzar el treball per obtenir el màxim benefici i van esclavitzar els treballadors amb unes condicions salarials i de tot tipus deplorables. A poc a poc els treballadors es van anar organitzant en sindicats i partits d'esquerres per anar conquerint drets. La lluita va ser dura amb vagues, pistolers i morts pel camí. Al final a Europa, a part de la revolució russa, s'havien creat uns sindicats forts i uns partits socialdemòcrates i comunistes que van fer més confortable la vida dels treballadors. Després de la Segona Guerra Mundial, Europa occidental i el món desenvolupat es van conjurar per no repetir la catàstrofe de la guerra i trobar un equilibri entre el poder polític i econòmic. Això va donar lloc a les NU i a l'Europa occidental a unes democràcies consolidades basades en l'estat del benestar i la negociació com a base per solucionar els conflictes socials i laborals, tot suportat sobre una classe mitjana àmpliament majoritària (i l'explotació del tercer món, no ho oblidem). D'aquest període és també la idea que el poder, sobretot l'econòmic, està en mans d'unes poques famílies. Llegeixin el magnífic llibre de Vuillard L'ordre del dia sobre les grans fortunes alemanyes i la seva relació amb el nazisme. Això és el que també vol reflectir Cercas respecte a Catalunya.
Avui estem immersos en una nova revolució global i digital i el procés de la lluita pels drets i regulacions que es va produir amb la revolució industrial es repeteix en part però sobre bases diferents. Les noves tecnologies donen una nova manera d'obtenir poder econòmic i les empreses busquen el major benefici a base d'explotar els treballadors i es valen dels buits existents a la normativa. Per exemple, les empreses busquen on radicar les seves seus per pagar menys impostos, intenten boicotejar els drets dels treballadors (exemple, la lluita per sindicar-se dels treballadors en contra d'Amazon o la dels treballadors de plataformes pels seus drets en contra de les empreses que els volen falsos autònoms) o fan lobby perquè no es reguli contra els seus interessos. Però hi ha diferències, a Europa tenim estats democràtics consolidats, el mercat és el món, moltes empreses no manufacturen productes, sinó que trafiquen amb informació i els algoritmes són en molts casos qui distribueix la feina. Tots aquests temes i molts altres necessiten una regulació que no existeix. La conseqüència és una desigualtat creixent que ha trencat l'equilibri que suposava una classe mitjana majoritària. La feina avui és un bé escàs i canviant i les diferències entre les elits formades i els que treballen en llocs intercanviables així com els seus sous s'han disparat. Si l'ascensor social a l'edat mitjana era pràcticament inexistent i va anar creixent sobretot a les classes baixa i mitjana, ara s'està disparant per la part superior en les societats més dinàmiques. Si a Europa, a Espanya o a Catalunya les grans fortunes estan en mans de les mateixes famílies, als EUA la llista Forbes introdueix, per exemple els creadors de les GAFA (Google, Amazon, Facebook i Apple), noves fortunes sortides de la tecnologia. Està deixant de ser veritat que les grans famílies dominen les societats com si estiguéssim en una foto fixa. Europa, tard o d'hora, s'incorporarà a aquesta tendència i la hipòtesi de Cercas deixarà de ser veritat en un futur no massa llunyà. Però en general (Catalunya no serà excepció) les grans famílies no deixaran el poder sense lluita, i si no que li preguntin a Cercas a qui estan assetjant potser pel que diu en el llibre?
Per acabar volia dir-los que a Europa no veurem pistoles i morts (una altra cosa és el que passa en altres llocs del planeta) sinó una lluita per regulacions més o menys progressistes i aquesta serà la gran batalla política del futur immediat. Des d'una perspectiva progressista les regulacions haurien d'anar dirigides a disminuir la desigualtat (Costas parla d'un nou contracte social) i a preservar els drets de les persones. Això requereix un treball multi-nivell (federalisme) des del nivell mundial (com la proposta de Biden sobre la tributació de les grans empreses o la taxa Tobin) fins al local segons les competències de cada un. I per afrontar la pandèmia i encetar la tasca de què els parlava, no serveix discutir sobre Consells de la República o DNIs digitals inútils, necessitem un Govern que governi ja.
