És prou conegut que els funerals pel duc d'Edimburg seran oficiats avui a la capella Sant Jordi del castell de Windsor, la residència habitada de manera ininterrompuda més antiga del món, segons el que el mateix consort de la reina Isabel II va dictar en vida. Nascut Felip de Grècia i Dinamarca, ostentant el títol de príncep, va esdevenir Felip Mountbatten arran de convertir-se a l'anglicanisme i nacionalitzar-se com a britànic casant-se amb l'hereva del tron del Regne Unit, la qual, en convertir-se en reina, li va atorgar els títols de duc d'Edimburg, comte de Merioneth i baró de Greenwich, i més tard se li va donar el tractament de príncep.

L'home que sempre caminà dos passos per darrere de la seva dona se n'ha anat d'aquest món amb el mateix humor britànic que el va acompanyar al llarg de la seva vida: «Ha estat un plaer veure com anaven morint els col·laboradors que m'acompanyaren en la planificació dels meus actes pòstums», va dir no fa gaire temps.

Tanmateix, no és d'aquest cavaller de qui vull parlar avui, tot i que bé que s'ho mereix, sinó del respecte amb què la societat britànica l'està acomiadant sabent que, anècdotes, rumorologia i posades de pota al marge, la lleialtat institucional a la monarquia han estat constants i l'han privada, en més d'una ocasió, de trontollar fins a perdre l'equilibri i desaparèixer a la fi.

No volgué funerals d'Estat, com li corresponia, però l'agraïment, reconeixement i consideració que li han atorgat tant el Parlament, desconvocant activitats ja previstes o imprimint el seu paper oficial amb la tradicional franja negra que evoca el condol per un ésser estimat, com tots els clubs i equips esportius, passant per la mateixa premsa britànica, inclosa la groga, palesa l'admiració de molts. De fet, l'únic simbolisme que el príncep Felip va permetre en vida que es portés a terme una vegada mort, foren les salves de canó realitzades a Londres (Anglaterra), Edimburg (Escòcia),Cardiff (Gal·les), Belfast (Irlanda) i Gibraltar, l'última colònia de l'antic imperi.

Em pregunto si tot això, i alguna cosa més, com ara les banderes arriades a les institucions públiques de les quatre nacions que integren el Regne Unit, seria possible avui a Catalunya, i em responc que no. La mística monàrquica britànica és molt diferent de la mística catalana, sense apel·latiu a la forma política, sigui de l'Estat o sigui de la mateixa Generalitat, tal vegada perquè aquesta s'ha construït mentida darrere mentida.

Aquest nostre país és la reencarnació dels bàrbars del sud, que d'existir, existiren i existeixen, tot i que el mite mediterrani ho nega i traspassa aquesta apel·lació als països nòrdics. Què fa, em pregunto, que mentre aquí, a la nostra terra, ni el porter de la casa dels Canonges surt a rebre sa majestat Felip VI quan porta bones notícies per a la nostra economia (SEAT i Martorell), i Andorra se senti honorada per la visita del monarca espanyol? Doncs una cosa ben senzilla: tenir educació, haver llegit i haver vist món. La classe política catalana de substrat independentista és miserable, roí, indigent, desgraciada i pobletana. Globalment, taujana. D'on no n'hi ha, no en raja. El problema de fons és la incultura i la seva conseqüència és haver-nos convertit en un còmic de venda diària. En un (mal) acudit.

Catalunya no té sentit d'Estat. Vet aquí el problema històric. No l'ha tingut mai, i cada vegada que ha disposat d'altes probabilitats de convertir-se en un ens polític autònom respecte de les Corones d'Aragó i de Castella, les cames li han fet figa i, en el darrer instant, hi ha renunciat.

Vegi's quan la successió al tron aragonès (Compromís de Casp i Jaume II d'Urgell, el dissortat, fent de milhomes quan era un ànec coix) o Francesc Macià (declaració de la República Catalana i posterior baixada de pantalons), per no parlar del rei Jaume I, que va conquerir Múrcia amb soldats catalans i aragonesos per després regalar-la al seu gendre, el rei de Castella, a canvi de res, i amb una visió històrica de pafum -en llenguatge guixolenc-, va dividir el seu regne, empetitint-lo.

Ni som el poble elegit pels déus ni sabem autogovernar-nos. Només cal observar el carallot d'en Puigdemont, que ni fa ni deixa fer, i a l'escolanet sense trempera de l'Aragonès, el més petit de tots. La qüestió no es troba en saber si Catalunya és o no una nació, sinó en per què no es comporta com una nació, com ha escrit Salvador Sostres. I si no es comporta com una nació, com vol ser un estat? Bàrbars, només bàrbars.