En les diferents desescalades de la pandèmia que estem patint, som molts els que hem descobert que estar confinats ha tingut alguns efectes positius. Durant les primeres setmanes d'enclaustrament hi va haver un descens notable de la taxa de suïcidis i les urgències psiquiàtriques. Les víctimes del bullying (assetjament físic o psicològic) es van sentir alleujades i també totes les persones extremadament susceptibles o amb fòbia al contacte social. Fins i tot una bona part dels que es consideren «normals» van llegir, van veure sèries, ordenar les seves coses, van parlar amb la família i un munt de coses que abans les seves atrafegades vides els impedien fer.

En canvi, aquells que les seves satisfaccions exigeixen la presència contínua de l'altre i la mobilitat, van patir més del compte i molts van transgredir les mesures de confinament per alleujar l'angoixa del seu tancament. Dins d'aquests últims, hi ha els que fan cas omís a les indicacions sanitàries, que surten sense mascareta i sense guardar les distàncies i normes d'higiene, obviant fins i tot les limitacions de mobilitat. Són (al meu criteri) irresponsables que volen gaudir sense restriccions de la vida, o potser els anima algun altre tipus de desig, penso si desconegut fins i tot per a ells mateixos.

El que sí que crec, és que qui adopta aquestes actituds no reconeix o no entén que el problema no rau en les normatives. El problema és que hi ha un virus (la covid-19 en aquest cas) que fins a la data i malgrat els esforços de metges i gestors públics té dos tipus d'efectes sobre cadascun de nosaltres: efectes subjectius (por, angoixa, depressió) i pèrdues reals (morts, treball, vincles, economia). Em temo que els que no volen aportar la seva part de sacrifici per parar els peus a la pandèmia és perquè esperen que siguin altres (sanitaris, persones vulnerables, treballadors essencials) els que ho facin per ells. Són tan agosarats que fan gala, sense pudor, d'un populisme negacionista, que inclou tints megalomaníacs i una passió indissimulada per «no voler saber». Tot i ser pocs, els trobem a tot arreu: polítics, gent de negocis, joves indòmits, ciutadans que estan arribant al límit del seu patiment. Sembla con si creguessin que amb aquesta actitud es pot eludir la mort i el patiment, que sense cap mena de dubte ens acompanya cada dia. Les conseqüències estan ja a la vista de tots: encara que els més vulnerables són els primer a patir, ells mateixos més tard o més d'hora seran sacrificats i tots ens veurem abocats a un «No Futur».

Jo diria que inevitablement aquesta pandèmia ens està obligant a pensar en la globalització. Els múltiples avisos sobre possibles formes d'epidèmia que agències i informes internacionals van proclamar als quatre vents es van deixar de costat. Recordem els potser més emblemàtics: Informe del Club de Roma, Limiths to Growth (1972), Informe Brundland, Our Common Future (1979) i les successives conferències de Rio, Kioto o l'última de París.

La nostra societat havia perdut tota memòria del risc de possibles infeccions, a l'estar preocupada únicament pels immediatismes del món actual. Ens hem convertit en una civilització depredadora que accepta com a pràctica normal la destrucció de la biodiversitat, sense percebre els riscos dels quals l'actual pandèmia és només un «assaig general» abans de la catàstrofe que s'acosta, si no canviem les nostres maneres de fer.

Ja sabem que a mesura que la globalització ha anat avançant, també ha crescut el risc de propagació de malalties infeccioses. I el nostre futur està directament relacionat amb l'esquilmament del planeta. Fa anys que hem creat una societat que es posa a si mateixa en perill a l'oblidar les conseqüències que es deriven de les seves estratègies econòmic-polítiques. Ha arribat el moment que ens plantegem una reflexió sobre les condicions del nostre model de civilització.

El que està en joc és una mirada global que abordi la complexitat d'un món sotmès a processos que estan generant grans canvis a tot el planeta i alteren les condicions dels nostres sistemes naturals i modifiquen la sostenibilitat del planeta. Una activa reflexió ha recorregut aquestes últimes dècades assenyalant la urgència de polítiques que modifiquessin la situació de risc en què ens trobem. És urgent l'aplicació d'una agenda per a una nova orientació de les estratègies macroeconòmiques que defineixin el futur de la planeta. La situació actual exigeix la creació d'una consciència planetària, capaç de plantejar des de la perspectiva de l'època i les seves dificultats un projecte polític que afronti la nova complexitat i que construeixi les mediacions necessàries.

La pandèmia actual s'ha imposat amb violència impensable produint un paisatge desolador de destrucció en els sectors sanitari, social i econòmic. Hem d'abandonar la complaença i autosatisfacció en què ens hem instal·lat. El que està en joc és una nova forma de civilització. Si no la construïm en breu, la desolació seguirà creixent.