Per parlar de Krls Puigdemont no em sembla cap despropòsit recórrer a la seva dimensió monàrquica. Sol pensar i actuar com un rei destronat i pertany a una família política, el Gen Mutant Convergent (GMC), que no acredita cap republicanisme, ans el contrari, té un reiterat comportament dinàstic.
Comproveu-ho vosaltres mateixos: el rei Jordi Pujol, amb comportaments fiscals i corruptes semblants als de l'ara anomenat rei emèrit d'Espanya, per complaure la llavors presumpta futura reina mare Marta Ferrusola, va designar Mas com a successor per tal que guardés el lloc per al príncep Oriol Pujol, de malnom ITEVE; no va funcionar perquè Mas va designar Krls com a successor per tal que li guardés el lloc fins quan ell pogués tornar; però tampoc va funcionar, Krls no li va guardar el lloc, després d'un lapsus de 18 segons en el qual va proclamar la república, avergonyit del seu mal moment de traïció a la monarquia, va fugir per covardia però potser també per conservar els drets dinàstics com a exiliat mentre els líders processistes republicans eren condemnats a presó. És possible que triés Waterloo per instal·lar-se perquè no es conforma amb ser rei, vol ser emperador, com Napoleó, i no es pot descartar que confongués els noms dels escenaris de les victòries i de les derrotes de Bonaparte. Des del seu luxós refugi finançat en part per súbdits voluntaris i en part per tots els catalans amb diners públics, va designar com a interí Torra, òbviament també per tal que li guardés el lloc. Torra, home d'habilitats molt limitades, potser sí que li hagués guardat però va haver d'abdicar abans d'hora. Són possibles més proves d'una clara vocació dinàstica i no gens republicana? Sí, n'hi ha més proves: no és casualitat que l'Artur Mas triés com a model de referència un Regne, el de Dinamarca, el de la família reial més antiga d'Europa i el del príncep més famós, el príncep de «Ser o No Ser, aquesta és la qüestió», exactament el mateix dilema que té Catalunya en aquests moments de greu desorientació, divisió i decadència.
Un cop acreditada la vocació monàrquica del GMC ens podem centrar en les característiques més definitòries del seu líder més consistent i, avui per avui, ben situat per regnar algun dia: Krls I. Podia semblar un entrebanc que el GMC perdés per primera vegada, el 14-F, davant un partit autènticament republicà, però Krls supera fàcilment tots els obstacles. Des de Waterloo pot perfectament moure els fils del guinyol per regnar a distància, per això s'ha inventat el teletreball. Només cal convertir el probable i republicà nou Molt Honorable President de la Generalitat en un lacai al seu servei. Només cal, com ja ha ordenat, aplicar-li dosis intensives d'humiliació fins que afluixi la seva resistència a ser el seu súbdit més fidel. De moment no sembla que el candidat republicà tingui massa habilitat ni reflexos per eludir el parany. I és estrany perquè raona bé i sembla seriós, però hauria d'entendre que un tripartit format per un partit republicà, un de monàrquic i un d'anarquisme postmodern, no pot funcionar de cap manera.
Tornant al que ens ocupa, sembla oportú recórrer a les fons més directes i fiables per conèixer un xic millor al monarca. Jo mateix en tinc una petita experiència. Els primers anys en què vaig ser regidor de l'Ajuntament de Lloret de Mar, del 1983 en endavant, Krls va ser uns pocs mesos corresponsal a la comarca de la Selva del diari El Punt (no recordo com es deia llavors, és un diari que canvia relativament sovint de nom però sempre conserva el mot punt). Era molt jove i tenia com a mínim una qualitat, no es creia tot el que li dèiem els polítics i crec que feia bé en això, però tenia també un defecte, si no estava d'acord amb el que li deien, ho contradeia, ho discutia, em semblava un xitxarel·lo espavilat, allò que en aquell temps se'n deia un «enteradillo». No sé si abans o després d'ell, també va ser corresponsal del mateix diari a la comarca, un altre xicot molt jove, Xevi Xirgo, ara director de El Punt i en hores lliures «negre» del monarca per escriure els seus exitosos llibres. Xirgo era llavors molt ingenu (ho dic a favor seu), però crec que no ho sabia. Potser ara ho segueix essent i potser tampoc no ho sap.
Anant a fonts més sòlides, el millor retrat que conec de Puigdemont el va escriure el professor Salvador Oliva en un article titulat Follia i Poder publicat en el numero 16 (juny de 2020) de la revista política&prosa. Oliva va tenir a Puigdemont com a alumne a la Universitat de Girona i el recorda com un alumne gris, anodí, callat, banyabaix i gens brillant, creu recordar que el va suspendre en tres convocatòries; va abandonar Filologia a la UdG per fer Periodisme a la UAB i sembla que tampoc va acabar la carrera. Recomano la lectura d'aquest article, una gran aportació per a les futures biografies del monarca.
També caldria analitzar com va arribar a alcalde de Girona, cosa que ja li anava molt i molt gran. I tothom sap com va arribar a president de la Generalitat. Caldria preguntar a Artur Mas si creu que es va equivocar quan improvisadament el va proposar potser pensant que el podria teledirigir des d'on l'havia situat el seu «pas al costat».
I sobretot, caldria preguntar a algun bon psiquiatra sobre casos comparables de transformacions des d'una extrema grisor a un exacerbat, megalòman i il·luminat autoritarisme.
En tot cas, la pregunta potser més important és una altra: com s'explica que tanta gent de bona fe el tingui com un líder i el segueixi cegament?
Immodestament, crec tenir una possible explicació: En El Punt, on va treballar durant molts anys, hi trobareu molt poques peces signades per Puigdemont. Que hi feia doncs a la redacció? Jo us ho puc dir, ho sé de bona font: era l'encarregat de fer tots els titulars de les noticies, és fàcil observar com sovint els titulars i els continguts no acaben de lligar, sovint amb cert malestar dels autors de les peces. I és que els titular han de ser atractius per incitar a llegir el text. Krls era un gran especialista en fer titulars.
Us ho diré d'una altra manera: Krls era ja un gran twittero abans que Twitter existís.
El segon millor polític twittero del món després de Donald Trump. Vet ho aquí el seu secret: és el rei, el triple rei: el rei del tuit, el rei del mambo, el rei despullat.
