L'aventura dels molins de vent és una de les més conegudes de l'enginyós gentilhome de Cervantes. En allò que semblen molins, don Quixot hi veu gegants als que valerosament envesteix malgrat quedar malparat per terra. Penso que és una bona metàfora del que ens espera els propers anys per la implantació de determinades energies renovables. A l'Empordà s'han avivat recentment vàries polèmiques, tant en relació amb parcs eòlics terrestres (a la serra de l'Albera n'hi ha 5 en diferents etapes de tramitació, amb potències entre 25 i 30 MW cadascun) més el macro parc eòlic marí de Tramuntana, que comença a fer les primeres passes (amb una potència total de 1.000 MW).

No només són molins (aerogeneradors) per produir energia elèctrica, són sobretot gegants. Primer per la seva altura (258 m en el cas del parc marí quan la torre central de la Sagrada Família, quan estigui acabada, en tindrà 172 m), malgrat que això no és el més important. Són gegants perquè al darrere hi ha gegantines inversions (no menys de 700 milions d'euros en el cas del parc marí) que les promotores pensen obtenir dels Fons Europeus per superar la crisi econòmica de la pandèmia, donat que compleixen amb els criteris de transició energètica i digital. Són gegants perquè mantenen el patró de negoci de la generació per nuclear o combustibles fòssils: grans centres de producció allunyats dels de consum i una xarxa de transport ineficient, en pèrdues a l'entorn del 15%. Aquests nous gegants «verds» fan només una part de la tan escatainada «transició energètica»: canvien la manera de produir l'energia però no el model global.

Són també gegants perquè les grans empreses que fins ara han dominat el mercat de l'energia elèctrica són les mateixes que estan al darrere de les renovables, tot esperant que sigui quin sigui el sistema de producció, una part majoritària del nostre consum garantit passi per un comptador. També són gegantins els interessos econòmics. Són gegants perquè els promotors disposen de tots els recursos econòmics necessaris per encarregar grans projectes i estudis als quals resulta difícil contraposar alternatives més sostenibles per manca d'eines. No és una lluita en igualtat de condicions, amb una informació pública de trenta dies dins d'un procediment reglat d'avaluació de l'impacte; tampoc la lluita de don Quixot amb els gegants ho va ser.

Finalment, són gegants perquè totes les administracions (europea, estatal, catalana i en alguns casos fins i tot la local) ja veuen bé aquesta mena d'instal·lacions, arrenglerades (per bé) amb els discursos políticament correctes de lluita contra el canvi climàtic i l'emergència climàtica. Els interessos de les administracions rauen no només en els beneficis econòmics que obtenen d'aquesta manera de desenvolupar les energies renovables, sinó que les gegantines instal·lacions els ajuden de cop a assolir fites que sistemàticament han incomplert fins ara. Per exemple, l'any 2020 la producció elèctrica per energies renovables ha estat, a Catalunya, un 10% del total, quan l'objectiu compromès per a tots els territoris de la Unió Europea era d'un 20% l'any 2020. El macro-parc eòlic, per ell sol, permetria al Govern de la Generalitat treure pit.

Aquells que estem convençuts que caldria repensar el desplegament de les energies renovables sobre tres eixos fonamentals (respecte als valors paisatgístics i naturals, benefici social al territori i compatibilitat amb altres activitats econòmiques ja establertes) estem absolutament a favor de la transició energètica. Però feta amb seny i corregint totes les deficiències del model basat en recursos no renovables. El nou model no pot ser un calc del vell.

No és una rebequeria tipus «nimby» (no en el meu pati del darrere). No es tracta d'estar a favor de les renovables però que les posin lluny de casa; simplement és fer les coses sota criteris de sostenibilitat. És bo recordar un dels principis fonamentals de l'Agenda XXI aprovada a Rio de Janeiro l'any 1992: són els ciutadans d'un territori i no altres els que mitjançant la seva participació han de decidir quin model de desenvolupament volen.

Massa sovint és un part de la societat civil que en solitari, organitzada en plataformes, des del voluntarisme, sense recursos i sovint amb la incomprensió d'alguns sectors, la que lluita no contra els molins (en cap cas la lluita és contra de les renovables), sinó contra els gegants en què s'han transformat alguns molins. Un, que ja és gran, recorda les campanyes contra la implantació de l'energia nuclear dels anys 70 i 80: també semblava impossible la moratòria nuclear i es va guanyar la lluita.