El debat sobre la implantació del parc marí Tramuntana davant el golf de Roses ha anat agafant velocitat a les xarxes i als mitjans de comunicació els darrers dies. Aquesta setmana s'ha publicat un article interessant de Josep Lloret a Diari de Girona i un vídeo contrari al projecte molt ben executat, en el qual es nota que s'hi ha dedicat un esforç i recursos importants.
Els arguments dels que estan en contra dels projectes d'energies renovables sempre donen voltes entorn de les mateixes idees: estic a favor de les renovables, però així no. Per exemple, en l'article esmentat es pot llegir «tot i que els beneficis dels parcs eòlics marins són quantificables [...] els riscos no han estat encara ben avaluats», «tot i que els parcs flotants tenen un impacte menor, encara no hi ha avaluacions sobre les repercussions com el risc de col·lisió d'aus, mamífers i tortugues, l'efecte del soroll de les turbines en mamífers marins, la contaminació per metalls pesants, l'impacte de les àncores en els fons marins, l'impacte de camps electromagnètics o l'impacte visual», «lamentablement el projecte no garanteix la solució dels problemes».
O sigui, el projecte ni ha començat a caminar, no s'han demanat encara els estudis d'impacte ambiental, no se sap quina turbina ni quin sistema flotant hi anirà i el que estem dient en la seva contra és que així no, que ja estem a favor d'energies renovables, però que no en volem ni sentir a parlar, ni fa falta que els promotors presentin els estudis oportuns o que detallin quines mesures es prendran per minimitzar les externalitats ambientals. És un «no» preventiu.
Els impulsors d'aquest pla han fet una cosa que no sol ser habitual: parlar amb el territori des d'una etapa molt embrionària del projecte per recollir les demandes en el traçat del parc amb un cert consens, buscant un equilibri entre la protecció ambiental, les inquietuds dels pescadors i dels ciutadans per acabar fent una proposta de compensació que incorpori al capital privat de la zona, que aporti suficients recursos monetaris per ajudar a transformar el turisme actual i que abarateixi el preu elèctric de la façana marítima.
Però no. Es continua dient que no ens fan falta més renovables que les que podrem posar als teulats. I això és una mentida dels defensors del col·lapse: a tot Catalunya els teulats domèstics només aportaran el 3% de l'electricitat que necessitarem el 2050, tot i que l'energia total serà un 71% inferior de la que ara estem utilitzant. El mateix article diu «cal fer un pla seriós de reducció de consum energètic a les llars i als negocis si no volem que en la mesura que passin els anys la terra i el mar vagin sent ocupades progressivament per instal·lacions d'energies renovables».
Podem reduir més el consum fins a arribar al neolític, però cal explicar a la gent a quina esperança de vida es vol arribar decreixent l'economia: fins a 72 anys com al 1970, a 63 anys com al 1950, a 49 anys com al 1931, a 43 anys com al 1914, o a 29 anys com al 1881? És molt fàcil dir que el model de societat actual és un desastre i no recordar les aportacions que la civilització fa en les nostres vides. Com amb la pandèmia, cal mesurar l'equilibri entre el que aporta el desenvolupament de la civilització i els efectes negatius que té, perquè jo estic segur que la civilització d'avui ens aporta més beneficis que pèrdues, tot i sabent que cal corregir nombrosos aspectes. El model de transició energètica que proposem molts és un model de desmaterialització, però mai un model que coqueteja amb el col·lapse. Un model que permeti resoldre l'impacte que té l'economia de consum en el medi ambient, que disminueixi dràsticament l'extracció de recursos i que funcioni exclusivament amb energies renovables.
Els antirenovables ens diuen que som ingenus, que això no es pot resoldre, que l'únic camí és el del col·lapse, el de viure en petites comunitats que es produeixin el que consumeixen autàrquicament. Sovint he citat aquí que cal reprendre els hàbits que teníem en els anys 70, però afegint immediatament que cal fer-ho amb la tecnologia, i amb els serveis sanitaris i d'ensenyament d'avui. I això demana uns ingressos públics importants, car a Catalunya el 2020 s'han dedicat el 59,3% del pressupost, uns 15.140 milions, a despeses socials. Per cert, sovint els mateixos que demanen la Renda Bàsica Universal són els mateixos que proposen el col·lapse.
Mantenir la civilització actual exigeix transformar-la amb tecnologia i enginy, no pas fer patir a la gent. La transformació ha de ser continuada, progressiva, amb mecanismes que la pressionin a canviar, com modificacions fiscals que prioritzin la millora de l'eficiència i penalitzin l'extracció de recursos naturals.
Que el petroli s'encarirà molt els propers cinc anys? Factor de pressió cap al canvi. Que no hi haurà prou liti, cobalt i altres minerals? Raó de més per reciclar-ho tot. Que no tindrem resolt tecnològicament viatjar lluny? No hi anirem, i el turisme serà local. El desenvolupament que ha de fer la humanitat per resoldre aquests reptes és immens. Hi ha països que ho han entès, però Catalunya sembla que no.
El repte és important i prefereixo lluitar per aconseguir aquesta transformació en lloc d'anar pel món dient que no cal que fem res, que no posem cap parc fotovoltaic, ni eòlic, perquè igualment no serviran de res. No ens pot fer mandra pensar, debatre i treballar per un model sostenible que no passi pel col·lapse.
El projecte Tramuntana demana la participació de la gent, tant en la consecució del capital com en la definició dels paràmetres bàsics i les compensacions adients. Ens trobem davant una proposta que pot ser definitiva pel nou turisme sostenible de la costa i per l'equilibri energètic de les comarques de Girona, atès que el parc podrà aportar el 2050 el 44% de tota l'energia necessària. La resta caldrà generar-la amb fotovoltaica i algun petit parc eòlic més. Que no ens faci mandra estudiar aquesta proposta perquè la mandra és antirenovable.
