Qualitat democràtica .... a la catalana

Vull començar per quelcom personal: vaig néixer i créixer en una família catalanista que em va empeltar part de la meva identitat i visió del món, que després ha evolucionat, s'ha modificat i ha volat sola. A casa vam sentir com els nostres pares i avis havien lluitat perquè el retorn a la democràcia suposés també el retorn de l'autogovern a Catalunya. Perquè els nostres punts de vista van ser esborrats de la vida pública durant quaranta anys de dictadura, per això van i vam lluitar. Al cap de molts anys vaig tenir la sort i el privilegi de ser parlamentari. La meva activitat la vaig desenvolupar en tres cambres parlamentàries - Senat, Congrés i Consell d'Europa-, on sempre vaig formar part d'una minoria. Però quasi sempre em vaig sentir emparat perquè vaig poder invocar les normes que donen veu i protecció a les minories. Aquesta és una característica bàsica de les democràcies: el govern per la majoria que es conforma i el respecte, la representació i la veu garantida per les minories. Minories que en el joc democràtic poden esdevenir la nova majoria. Perquè tard o aviat arriba l'alternança i uns i altres han de saber estar al seu lloc. Malament quan els que ostenten el poder no saben respectar els que estan a l'oposició. Tot aquest preàmbul ve a to per dir que a Catalunya han entrat en l'escena política una colla de mariatxis del populisme que ens poden perjudicar la qualitat democràtica i les normes de joc. D'exemples n'hi ha molts. La polarització crea pols de fans més que de ciutadans lliures i crítics. Per molts va ser una notícia fugissera, però a mi em va semblar una senyal alarmant quan el Parlament de Catalunya va votar en contra del nomenament de Miquel Iceta com a senador autonòmic. Ja s'havia anunciat que seria candidat a presidir el Senat. Al grup socialista, pel nombre de vots i escons, li corresponia un senador i mai s'havia vist un vot de veto a una persona no tocada per cap element objectiu d'inelegibilitat. Alarma sobre la fàtua prepotència que pot exercir una majoria poc avesada al joc de l'alternança democràtica. Ara es vol privar al grup parlamentari de Vox del senador autonòmic que li pertoca pel nombre de vots i escons que té. No soc jo el que he de gastar gaires paraules per assenyalar la distància astronòmica que em separa del programa polític de Vox. El que es pot fer és instar a la seva il·legalització si contravé els criteris de la llei de partits. Mentre no sigui així, no es pot jugar a la carta a qui es dona la representació democràtica. I reformes ad personam: volen impulsar una reforma del Reglament del Parlament per tombar el que ara és vigent i que a mi personalment em sembla una aberració: que l'obertura de judici oral a un diputat suposi la suspensió dels seus drets polítics. Em sembla una aberració perquè aquests drets polítics només els hi pot retirar un tribunal per sentència i no un parlament en una fase procedimental del judici. Però a ningú se li escapa que aquesta és una reforma pensada pel cas de l'actual presidenta del Parlament i els seus casos judicials per possibles irregularitats en adjudicacions durant la seva etapa a l'Institut de les Lletres Catalanes (deu anys de càrrec polític tot i presentar-se com acabada d'arribar a la política). Tot això són senyals preocupants de degradació de la qualitat democràtica. Si algú és capaç de mirar-s'ho sense apassionament sectari, com és habitual en la barra de bar a altes hores de la nit que avui és el Twitter.

Vaig créixer en una família catalanista on sempre vam tenir molt present que la cohesió social del país i la capacitat d'integració de persones en un concepte d'identitat catalana obert i dinàmic era la millor manera, l'única, de preservar el nostre país, amb una realitat demogràfica d'orígens molt diversos. Em preocupa quan ara una part de l'independentisme defensa la seva causa en l'arena internacional i en la retòrica interna com un cas de persecució de les minories nacionals. Perquè redueix substancialment el perímetre dels que s'hi senten identificats, perquè exclou una part de la població. Perquè si juguen a fons aquesta perillosa carta d'identificar minoria nacional amb els adeptes a un partit o a un moviment, estan a un pas de fer un país de forats de formatge de Gruyère. I no hi ha res pitjor que les mirades de reüll carrer a carrer, bandera de terrat a bandera de terrat. D'això ja n'estic vacunat dels meus viatges balcànics. No sé si saben on ens porten. No sé si saben que els que parlen de baixa qualitat democràtica espanyola - molt a dir i a comentar i a criticar- estan creant les condicions per un ressentiment entre dues parts quasi igualades de la societat catalana. I els que intentem posar-hi el matís, molts cops lapidats pels obcecats de banda i banda. Precisament perquè estic format en els valors democràtics del catalanisme que no volia imposicions ni tapar la boca a ningú, avui em sento allunyat d'aquest etnicisme populista que va calant i ens pot deixar una societat malgirbada de manera crònica. Avui ser valent no és ser retòric de la «confrontació intel·ligent» (pura forma de pervivència en la comoditat d'un poder exercit de manera irresponsable i atropellada), sinó no romandre callat davant la deriva que se salta les normes de joc i respecte entre majories i minories.

El funeral

He mirat el funeral del príncep Felip, duc d'Edimburg. He començat amb la BBC perquè la televisió espanyola es dedicava a allargar el temps i fer anuncis mentre la comitiva funerària es desplaçava des del castell de Windsor fins a la capella del mateix castell. Una producció impecable. A les quatre, i amb més de mitja hora perduda, he saltat a la pantalla de la televisió on es combinaven els comentaris amb densitat de sentit de la periodista sènior i antiga corresponsal Anna Boix amb una rastellera de barbaritats d'una altra periodista que no tocava ni quarts ni hores al canal 24 hores. El traductor de les lectures del funeral era molt professional. Però els comentaris de continuïtat, d'una insubstancialitat quasi còmica. He tornat a la BBC i a l'hora del te, aquí, ja estava tot fet, amb una mil·limetrada seqüència. La reialesa britànica manté la popularitat entre la població d'una forma molt majoritària. En el seu gènere (cases reials), ho fan bé. A diferència de la periodista indocumentada que quasi desfà un dels dos moments en què es pot mirar la tele aquest dissabte.