Alguns sociòlegs i antropòlegs expliquen la reiteració del comportament de determinats grups al llarg de la història. Les societats humanes -i les de la resta d'animals sembla que també- transmetrien conductes i actituds. Ara bé, estant la comunitat científica més o menys d'acord en una mena de reiteració caracterològica, el que no està gens clar és el mecanisme pel qual es produeix o, millor, reprodueix.
Sigui a través de númens misteriosos o inconscients col·lectius, a través de la transmissió genètica -epigenètica, en qualsevol cas-, de l'educació o de la complexa simplicitat de la mimesi ambiental com fan els bons gossos domèstics amb els seus amos... la veritat és que les conductes es repeteixen per diferents generacions durant períodes prolongats de temps. La política espanyola és un excel·lent exemple d'això.
Fa més de quatre dècades que l'ara impenitent addicte a Vox Fernando Sánchez Dragó va exposar en el seu reconegut supervendes Gárgoris y Habidis que el nostre país portava en la seva essència el motiu guerracivilista, la polarització que es diu ara, el dualisme bel·licós. Res a veure amb el yin i el yang que es complementen, sinó més aviat amb dicotomies que es repel·leixen, oposats antagònics, com Indibil i Mandoni, els partidaris de Cèsar i de Pompeu, moros i cristians, austracistes i borbònics, liberals i requetés, vermells i fatxes...
Això fa 40 anys, el de Dragó. No tan llunyanes en el temps són les anàlisis de Jon Juaristi -ex-«polimili»- sobre la qüestió basca també en clau atàvica: ETA seria un succedani contemporani del carlisme secular. I encara més recents resulten les explicacions històriques del catalanisme per part de professor Ruiz-Domènec, que observa la dualitat al nord de l'Ebre entre sobiranistes i espanyolistes com un continuum des dels temps de la marca de Carlemany. Més properes en el temps són les connexions que s'han fet veure entre la tradició anarquista barcelonina i la pervivència de la violència política al carrer a la capital catalana al cas de qualsevol excusa motivadora.
Una altra tradició hispànica ben reconeguda ens il·lustra sobre els reiterats fracassos del moderantisme en la vida política nacional. Ja fossin il·lustrats, liberals, isabelins o simplement centristes, no han tingut gaire èxit al llarg de la història espanyola, la majoria dels quals els seus protagonistes van acabar a l'exili o a l'ostracisme, per més que anys després fossin reivindicats entre especialistes i professorat acadèmic. En aquest sentit, la victòria de la UCD en la Transició no seria sinó un mecanisme possibilista i defensiu de la ciutadania davant de l'encara omnipresent dictadura franquista.
Després ja es va veure com va ser castigat Adolfo Suárez i el seu invent polític del CDS, però encara molt pitjor li va anar a aquella fallida operació Roca que va amalgamar al millor i més nodrit de la burgesia culta i democràtica d'una Espanya que volia ser inclusiva amb Catalunya. I ara ho comprovem també amb Ciutadans, un partit inventat per intel·lectuals catalans -Albert Boadella, Félix de Azúa, Francesc de Carreras o Arcadi Espada- per frenar el nacionalisme catalanista l'èxit del qual li va pujar al cap a Albert Rivera, mentre la successora, Inés Ventafocs Arrimadas, no pot impedir la seva deriva i la fugida dels que només buscaven acomodament alimentari en la política.
I què dir del nou personatge espanyol, personatge per antonomàsia, Isabel Díaz Ayuso, les tàctiques i eslògans polítics de la qual, potser dictats per Miguel Ángel Rodríguez, no recorden el de Vivar, sinó les trinxeres bèl·liques de la Ciutat Universitària madrilenya. «Socialisme o llibertat» sembla un cartellàs del 36, una simplificació irreal, un gest de populisme que arrossega la democràcia al fangar, al fang del qual acudeix, encantat de la vida a Galapagar, l'altre gran aprenent de bruixot de la nostra política, Pablo Iglesias. Com que per als dos sembla que el nostre parlamentarisme actual és poc menys que fallit, entre tots dos ressusciten el Madrid del «no passaran» i del «ja hem passat».
Sembla obvi però cal enunciar-ho: Ayuso i Iglesias no volen governar, amb prou feines se'ls escorren entre els dits l'estat de dret, les lleis del lliure mercat, el respecte institucional... Tots dos han criticat més o menys veladament els seus socis de govern i tots dos repudien els moderats de la seva pròpia formació. Ayuso no fa ni cas al seu alcalde, Martínez Almeida, Iglesias va veure allunyar-se Íñigo Errejón amb la seva antiga xicota i un altre projecte més light i desnatat que l'acaba de rebutjar. Tots dos estan més a gust a garrotades, en el duel polític de l'OK La Corrala de Madrid, res de governances.
No és veritat que tornem al bipartidisme. Al que tornem és al frontisme. Un fenomen també del gust televisiu. Recordo quan participava en una tertúlia de Canal 9 que produïa un català establert a Andorra -no sabria gaire bé dir per què- i jo li demanava deixar de parlar de temes que obliguessin al posicionament de traç gruixut. «El que tu vols -em deia- no ven». Així estan les coses. La gent s'avorreix dels lideratges suaus, prefereix la fogositat, la verbositat granejada. Per sobreviure, el centrisme s'ha de tornar radical, i això sí semblen termes antitètics.
