Al llarg de la història, molts pobles i països han volgut independitzar-se de les forces que ?sempre només durant un temps? els havien envaït, colonitzat, conquerit o «fet seus» de qualsevol altra manera, moltes vegades amb mètodes més que qüestionables. A hores d'ara, la gran majoria han pogut lliurar-se dels seus opressors, encara que normalment ho han hagut de fer vessant-hi molta sang ?tant pròpia com aliena. Tot i així, a dia d'avui l'ONU només reconeix estatus de «colònia» a 16 «territoris no autònoms», inclosos el Sàhara Occidental i Gibraltar, per esmentar els dos amb els quals Espanya té alguna cosa a veure (el 12,5% del total -déu-n'hi-do-, però guanyen Gran Bretanya, França i Estats Units!). Però no hi són ni Catalunya, ni el País Basc ni cap altre «comunitat» espanyola. Ni tampoc Quebec, ni Còrsega, ni Escòcia, ni Camerun del Sud, ni Tibet, ni cap altra regió del món on una part important de la població se sent colonitzada.
La veritat és, però, que el fenomen de demostrar grandesa mantenint terres i pobles llunyans que a sobre aspiren a l'autogovern a fi de millorar la seva qualitat de vida ha anat a la baixa d'ençà uns quants segles. En primer lloc, perquè la gran majoria van deixar d'ésser econòmicament rendibles, després perquè molts es van convertir en políticament insostenibles i finalment perquè socialment a dia d'avui son pràcticament ingovernables.
Amèrica Llatina era el principal objectiu dels conqueridors espanyols del segle XVI, d'ençà del seu descobriment per Colom el 1492. No només van espoliar totes les riqueses que es van poder endur, sinó que també van «cristianitzar» els pobles autòctons, que no tenien ni idea del que s'havien perdut abans d'ésser catòlics. Poc abans d'Argentina i Uruguai, el primer país que va saber lliurar-se del domini espanyol va ésser Paraguai. Fou els dies 14 i 15 de maig de 1811 (i per això segueix essent l'únic del món que celebra l'efemèride durant dos dies), i a més ho va saber fer sense causar cap baixa. 80 soldats revolucionaris (la xifra varia segons la font) van desplegar sis canons (sense disparar un sol tret) al «Cabildo» de la capital, dos dels quals apuntant a la casa del governador (el burgalès Bernardo de Velasco), que es va rendir sense resistència. Però aquesta independència no fou «acreditada» fins 32 anys més tard, quan els governs de Bolívia i Xile la van certificar. Argentina, que l'octubre de 1811 ja va signar el Tractat de Paraguai amb la Junta Gubernativa de Asunción, no la va reconèixer de forma «solemne» fins al 1852. Les dues lliçons que ens ensenya aquesta història és que marxar d'Espanya sense fer-se mal és possible. Però el reconeixement «oficial» com a estat pot eternitzar-se. Paciència!
