Ètica per a inversors, de Petros Màrkaris, és la tretzena novel·la de l'escriptor grec, creador del personatge de Kostas Kharitos, un comissari malhumorat, intransigent i desenganyat.

El llibre s'estructura amb dos narradors ideològicament oposats que l'autor busca conciliar. D'una banda, hi ha Kharitos, un policia conservador, i de l'altra, Lambros Zisis, un vell comunista, que alternativament relaten dues històries paral·leles.

Com ja és habitual en els seves darreres obres, la trama recull la situació d'una Grècia exhausta després de la crisi econòmica i social, que espera amb candeletes inversions d'empreses estrangeres. En aquest context, dos assassinats d'inversors, un de saudita i un de xinès, i més tard d'un assessor financer, posen en perill unes potencials inversions. Són, però, un manà per a l'economia o operacions especulatives?

Màrkaris, en una entrevista, es posiciona inequívocament: «La inversió significa creixement i el creixement aporta riquesa. Però avui ningú parla de la distribució de la riquesa (...). L'augment de la riquesa sense la seva distribució té conseqüències catastròfiques, (...) té un gran impacte en el col·lapse de les classes mitjanes».

De fet, la investigació policial fins a treure l'entrellat perd rellevància per l'entrada en escena d'un moviment dels pobres, liderat per Zisis, que organitza manifestacions i, fins i tot, un àpat popular a l'aire lliure.

Així, la narració comença amb una comitiva que passeja un taüt per «enterrar l'esquerra que s'ha oblidat de tot». El comunista desencantat pensa que: «Avui els pobres s'han d'alçar solets, si volen veure temps millors. No han d'esperar res de cap moviment, s'han de convertir ells en el moviment». «Els pobres units mai no seran vençuts», es llegeix en una de les pancartes. És una consigna, si es canvia pobre per poble, que va tenir molt de ressò a la dècada de 1970 a Xile, durant el govern de Salvador Allende.

En un dels seus discursos, Zisis explica que: «Una cosa és la pobresa dels treballadors del camp o dels obrers, que busquen desesperadament feina, i una altra de ben diferent és la pobresa dels sensesostre, o la dels joves que estan a l'atur (...), i una altra encara, la pobresa de les classes mitjanes o la dels immigrants».

Per l'activista es tractaria d'organitzar un moviment popular, al marge dels partits polítics: un moviment dels pobres a l'estil del «moviment de les sardines» d'Itàlia.

Bé, la ingenuïtat política de Màrkaris queda patent en plantejar la lluita dels pobres contra els rics, menystenint els interessos contraposats entre les «categories de pobres».

Malgrat tot, és un llibre que invita a reflexionar. És una lectura adient per celebrar la Diada de Sant Jordi.