La gran expansió pressupostària que gaudirem en aquests propers anys, i que s'estendrà segurament al llarg de tota la dècada, portarà a sobre una inusitada pujada d'impostos. No hi ha diners gratis i la generositat en la despesa exigirà retallades (algunes, i a llarg termini, com en el cas de les pensions) i, sobretot, cal un nou marc fiscal que moderi el dèficit públic i redueixi la pressió sobre l'endeutament. El govern s'ha posat mans a l'obra convocant un grup d'experts que haurà de dissenyar la fiscalitat de les properes dues dècades, la qual sembla cridada a competir menys per la via de les rebaixes que per la de l'ampliació dels recursos a les polítiques públiques. Es parla de reformar en profunditat l'impost de societats; harmonitzar territorialment Patrimoni, Successions i Donacions; introduir impostos verds; eliminar bonificacions; i apujar l'IVA, almenys en aquells productes on s'aplica el reduït. L'objectiu, segons ha calculat el govern, consisteix a disminuir la bretxa que ens separa de la resta de països de la Unió Europea i que es pot xifrar en uns vuitanta o noranta mil milions d'èuros. El seu èxit dependrà de si, a la fi del camí, les inversions públiques es tradueixen en més ocupació de qualitat i, sobretot, en una major productivitat general que impulsi el creixement econòmic. A favor d'això últim, es troba la revolució tecnològica en marxa que, teòricament, hauria de suposar una alça de la productivitat segons es vagin implementant aquests avenços (un especialista com Robert J. Gordon parlava recentment d'un increment previst d'un 0,3% anual només com a conseqüència del teletreball i el comerç electrònic). Sens dubte és encara aviat per saber-ho. I, per descomptat, no tots els països ni totes les regions aprofitaran en la mateixa mesura aquest nou escenari.
Nacions amb un alt capital humà i un ampli teixit industrial haurien de sortir ?en principi? beneficiades, davant d'altres ?com és el cas d'Espanya? on s'ha imposat un model d'empresa extractiva, intensiva en mà d'obra i de baix capital humà. La desertització industrial del país ?accelerada en les últimes tres dècades? suposa una de les nostres principals mancances. No només pel que implica a l'hora que no es prenguin les decisions aquí, sinó sobretot perquè la indústria té un paper formatiu de primer nivell, a més de constituir una punta de llança de la innovació. En les societats obertes, l'escola, la indústria i els laboratoris s'encasten i cooperen creant cercles virtuosos, com es pot observar en els principals clústers d'innovació.
Després de malgastar aquestes primeres dècades d'integració europea, Espanya haurà d'iniciar de nou la construcció d'un model productiu raonable, competitiu i social i territorialment equilibrat. I, amb l'endeutament i l'envelliment demogràfic actuals, qualsevol error es pagarà car en termes de solidaritat intergeneracional.
Igual que l'expansió fiscal, la pujada d'impostos ha arribat per quedar-se. Però, si no som capaços de crear sinergies generoses entre els diferents actors implicats, el deteriorament dels indicadors econòmics prosseguirà el seu camí després del miratge favorable dels primers anys. I la bretxa entre una Europa pròspera i una altra decadent no faria sinó augmentar.
