Si bé ignoro quin llibre serà el més venut per Sant Jordi aventuro l'exemplar que cap llibreter gosarà exposar a la seva parada. El llibre dels llibres, com es coneix La Bíblia, sol ser més apreciat pels qui el llegeixen com un retaule de passions, penediments, afliccions, esperances, luxúria, enveges -pura poesia- que pels qui es capbussen en les seves pàgines per escoltar la bona nova.
Llegir El Càntic dels Càntics és passejar-se per un jardí de sensualitat plena, madura, a punt de caure de l'arbre: «...i et faria entrar a casa de la meva mare. Tu m'instruiries en l'amor i jo et faria beure vi amb aromes, most de les meves magranes». En l'Apocalipsi segons sant Joan trobem una narració d'efectes especials. «Aleshores vaig veure pujar del mar una bèstia que tenia deu banyes i set caps, amb deu diademes a les banyes i noms blasfems a cada cap».
El meu preferit és Cohèlet, també conegut com l'Eclesiastès. És un llibre d'autoajuda perquè no hi ha millor autoajuda que la visió d'un cel rogenc preludi del crepuscle. Enfarfegats del cotó de sucre de la mindfulness, Cohèlet ens fa tocar de peus a terra, ens allibera de la prescripció de la felicitat i ens recorda el que tots sabem i que oblidem bon punt obrim els ulls al matí. No hi ha més cera que la que crema, ens recorda.
«Vanitat i més vanitat. Tot és efímer i tot és en va. Què en treu l'home de tots els treballs amb què s'afanya sota el sol?». Les primeres línies del Cohèlet són una declaració d'intencions. La vida no té un manual d'instruccions. El planeta terra existeix com podria no fer-ho i res canviaria en un univers impertorbable. El destí dels homes seria el mateix que les bèsties. El destí del savi idèntic al del neci. Considera Cohèlet més feliços els morts que els vius, més afortunats que aquests els no nascuts. Una opinió que recorda la resposta que donà el sàtir de Dionís -el déu Bacus- al rei Mides quan aquest li preguntà què era el millor per a l'home. El millor per a l'home era no haver nascut. Però com això ja no era possible el millor era morir aviat. Nissaga maleïda la dels homes. I el déu del vi, de la vegetació i de la procreació es quedà tan ample.
El Déu del Cohèlet és un Déu impersonal, allunyat de les cuites humanes. Convida els homes a fer-ne via a l'hora de menjar el pa i de veure el vi perquè allà on se l'espera no hi ha obres ni projectes, coneixements ni saviesa. Comença a pensar que hauria d'haver donat per acabada l'obra al cinquè dia perquè el que li sortí en el sisè no sembla complir les expectatives. Dubta si enviar el seu primogènit per a la redempció de la humanitat.
Els humans, sosté Cohèlet, són criatures que campen sobre la capa de la terra ignorants del seu destí. Surten nus de les entranyes de la mare i se'n tornaran tal com han vingut. Cada generació és una fotocòpia de l'anterior perquè no hi ha res de nou sota el sol que surt i es pon cada dia. De les generacions passades no en queda cap record igual que no en quedarà de les futures.
Em sento molt afortunat de sentir-me viu. Afortunat de no formar part dels no nascuts ni dels qui, com deia el meu avi, han deixat de fumar. Però tot arribarà. Admiro els qui d'una manera o una altra han contribuït a alliberar-nos de les urpes de la naturalesa i de la superstició. Per una comprensió lectora bàsica la veu de Cohèlet és diàfana: viu de la millor manera que puguis i sàpigues, procurant no molestar més del necessari, sense esperar honors ni recompenses pel teu comportament de minyó escolta. És més, si un dia pretenen penjar-te la medalla de Sant Jordi pregunta't en quina cruïlla del teu camí t'has equivocat.
