Cadascú s'ha adaptat com ha pogut a la pandèmia i les seves conseqüències, i malgrat que el món està ple de persones indolents que mai no miren pels altres, també hi ha molta gent que ha cohabitat amb les seves circumstàncies i les limitacions generals amb un esforç titànic. Que, a més, pot arribar a comportar un desgast emocional que algun dia s'haurà d'abordar com es mereix. Però justament per això, per la consciència que encara va per llarg i les coses no sempre les podem afrontar com voldríem, seria d'agrair que es deixés de marejar el personal amb determinades incoherències. La més recent, però segur que no l'última, és aquest desgavell amb l'aixecament de restriccions després de Setmana Santa. No cal ser un especialista en la matèria per veure que s'està gestionant el temps de manera barroera, moralista i fins i tot inconscient, perquè a molts missatges de les autoritats competents (?) es passa de la lleugeresa a l'apocalipsi amb una facilitat desarmant. Però si ets una persona que segueix les restriccions al peu de la lletra i tens un mínim de memòria, escoltar algunes compareixences et porta al límit de la paciència i t'arriba a fer dubtar de les veritables intencions de qui mana.

A veure, segons aquestes veus, per Setmana Santa la cosa es relaxava (tot i que el dia abans els van tremolar les cames, quan mitja Catalunya ja era a la carretera) i en canvi després, tot i que s'ha demostrat que les dades no han empitjorat com es preveia, juguen a aquesta ambivalència en què no saps si mantenen les restriccions per prudència o per gust. Una mica com amb les eleccions, aquelles que si se celebraven els contagis es dispararien i després no va passar res. Que tot plegat no és fàcil de gestionar ja ho sabem; que els indicadors poden empitjorar en qualsevol moment, també. Però aquesta sensació que són molt laxes amb algunes coses i profundament imperatius en d'altres (que els ho diguin a la gent del teatre, per exemple) crea una indefensió absolutament impresentable. Digueu les coses o no les digueu, però no les manipuleu, que ja som grandets i ja portem molt temps escoltant-vos. Segurament el problema és aquest, que s'han acostumat a tractar-nos com a criatures i ja es comuniquen com si la nostra reacció fos una simple rebequeria. Només així s'expliquen mesures inexplicablement vigents com el toc de queda, tancaments perimetrals dignes d'Orwell i rodes de premsa que semblen episodis mal escrits de Barrio Sésamo.