No anem bé. Això és el que se sent en molts sectors de la nostra societat quan es parla de la classe política. Una mostra clara es pot trobar en la campanya electoral que s'ha encetat a la Comunitat de Madrid. Es tracta de veure qui la diu més grossa per tal d'ocupar el màxim d'espais als mitjans de comunicació i a les xarxes socials.

Els insults i la demagògia són constants. No hi ha manera de centrar el debat en els problemes que realment afecten els ciutadans en matèria sanitària, econòmica o educativa, per exemple. La candidata del PP, que arrasa en totes les enquestes, es dedica a centrar els atacs contra el president del Govern, tot cercant un enfrontament entre l'autonomia que ella presideix i el Govern central. Ha buscat un enemic extern i, en una societat tan de dretes com la madrilenya, li està donant molt rèdit. I el PSOE ha caigut a la trampa en un error estratègic de primer nivell.

Davant la manca de polítics de prestigi, el debat es perd en qüestions intranscendents, però que aixequen molta polseguera. I en aquest terreny un intel·lectual com Ángel Gabilondo resta totalment aïllat i sense marge de maniobra. El radicalisme, amanit d'un populisme crispat, polaritza l'interès dels electors. Tard o d'hora caldrà obrir una reflexió a fons dels temps que estem vivint i que suposen un canvi important en la manera de fer política. Malauradament, una mentida repetida cent vegades es converteix per art de màgia en una veritat.

Mentre observem aquesta lamentable campanya entre bons i dolents, Catalunya continua sense govern i perduda en una negociació entre dues forces independentistes que no s'atreveixen a trencar, malgrat les discrepàncies evidents. A casa nostra passa tres quarts del mateix que a Madrid. Aquí tampoc es parla de la pandèmia, ni de la sortida d'empreses cap a altres autonomies, ni de la pèrdua de competitivitat ni de les polítiques socials que hauran d'afrontar l'envelliment de la població, els alts nivells d'atur o de la problemàtica dels nouvinguts.

La gran preocupació és quin paper jugarà Carles Puigdemont en el futur, com influirà aquesta plataforma bolivariana del Consell de la República, com s'organitzen des del Govern perquè ningú no perdi pistonada o com es reparteixen els càrrecs de TV3 o Catalunya Ràdio. I això a qui de debò preocupa? Només a aquells que viuen de sous públics i que no han treballat mai ni pensen fer-ho. És per això que necessiten el pacte com el pa que mengen. Hi ha un munt de personatges mediocres que no poden perdre el cul de la cadira ni el salari.

I així viurem una legislatura perduda com passa des de temps ençà. Els dos blocs parlamentaris no hi ha manera que es trobin ni que proposin res de nou. Les formacions polítiques es mouen a cop d'enquesta, sense importar-los que hi ha un munt de gent que resta enrere i sense possibilitats de recuperar poder adquisitiu al llarg dels propers anys.

Els polítics són cada dia més porucs i no s'atreveixen a dir les coses pel seu nom o proposar un punt de trobada en aquests moments de la covid-19. Aragonès, de genolls, està demanant cada cap de setmana que el facin president, mentre Puigdemont intenta cremar-lo tant com pot. I així no anem enlloc. Els dos grups es distancien cada vegada més i a la taula no es plantegen els reptes que s'hauran d'afrontar properament. Molta xerrameca per entretenir el personal i poca cosa més. Com a Madrid, aquí també tenim bons i dolents, mentre el país perd un llençol a cada bugada.