21 de abril de 2021
21.04.2021
Diari de Girona

33 anys d'articles

20.04.2021 | 23:46
33 anys d'articles

El dia 27 d'abril del 1988 (fa 33 anys) sortí el meu primer article al Diari de Girona i encara ara em sorprenc que em publiquin. Penso que no en soc mereixedor i estic agraït a tots els directors que m'han permès ocupar una pàgina del diari. Gràcies. Tots els que escriuen articles ho fan molt millor i saben més coses de qualsevol qüestió, aquesta creença m'empetiteix psicològicament i m'exigeix esforç per afinar al màxim quan tracto un tema.

El pare sempre em deia que els meus dos grans defectes eren la timidesa i la poca confiança en mi mateix i que el segon era conseqüència del primer. A veure, per què has de ser tímid, no ho has de ser, has de creure més en tu mateix, perquè si tu no ho fas, ningú ho farà per tu. Així soc jo, pare. Doncs no has de ser així i no en parlem més. Bé, ara que hi penso, t'he dit que la timidesa és la causa que no et valoris; tanmateix, podria ser al revés: com que no t'agrades i et castigues, t'has fet tímid; a la gent no li agraden els tímids ni els matons que farolegen donant-se importància. Ni massa, ni massa poc. Si et publiquen és perquè els complau, ans t'haurien dit «noi, moltes gràcies, i a reveure». El meu pare, sastre de professió, s'expressava a vegades com un psicòleg, potser ho havia après després de tants anys exercint com a jutge de pau i havia resolt qüestions humanes de tota índole.

El pare, per animar-me, em deia que escrivia bé, però no tot el que escrius bé políticament m'agrada. La seva il·lusió, home nascut l'últim any del segle XIX, que visqué la guerra, era tocar el segle XXI per proclamar que havia conegut tres segles, cosa que no va poder ser.

He escrit 1.700 articles durant aquest llarg període, també columnes i reportatges en el suplement Dominical. El primer director que m'ho va plantejar va ser en Jordi Bosch. Aviat ho enllestírem, simplement em va preguntar quin dia triava per publicar i vaig decidir alegrement el dimecres. Gràcies, Jordi. M'agrada molt parlar amb els periodistes quan van per feina, perquè són capaços de reduir en una frase senzilla i entenedora tota la filosofia d'en Kant o el discurs d'un polític que ha xerrat durant tres hores; ells ofereixen missatges clars i directes, del tot eficaços i expeditius, cosa ben diferent és quan no són a la redacció i sortim a sopar perquè les converses sempre són amenes i cultes i jo aprenc molt d'ells.

Des de l'origen vaig comprometre'm a no empresonar-me en un tema determinat. Els articulistes que admirava eren aquells que et sorprenien perquè mai sabies per on et sortirien, igual desaprovaven el govern, com comentaven una novel·la, parlaven d'un pintor, d'una ciutat visitada, d'una conversa amb els amics, etc. He procurat anar variant sempre i si una setmana escrivia sobre política, la següent havia de triar un altre tema contrastat, literatura, cinema, gastronomia, art, i quan m'he capbussat en el món dels records de la infància he intentat sempre recuperar la memòria col·lectiva d'aquells anys, jocs de carrer, les pel·lícules estimades de petit, de com eren les escoles nacionals i els seus mestres, de la vida dels internats, del que es menjava, de l'estiueig dels senyors, etc.

Per primera vegada a la vida, durant aquest període provocat per la pandèmia m'he sentit sec, la imaginació quedà eixuta, i em costava trobar assumptes que alegressin els lectors. Disposava de reserves, en l'argot periodístic articles congelats, i vaig tirar d'ells esperant una ocasió propicia. Ho vaig superar en comprovar que molts seguien escrivint. Si ells ho feien, per què no ho podia fer jo?

Només un dimecres vaig fallar. El dia anterior l'informatiu s'interrompé i sortí a la pantalla un avió que s'estavellava en una de les Torres Bessones. Estava sol, em vaig horroritzar. No se sabia el que passava, però quan es va veure el segon avió encastat ja es va dir que es tractava d'un atac terrorista. Vaig telefonar a familiars perquè constatessin que era veritat el que mostrava el televisor. No m'ho creia. A la tarda vaig telefonar el director del diari, en Jordi Xargayó, perquè no publiqués el meu article sobre gastronomia. Va estar-hi d'acord. No podia sortir davant d'un fet tan terrible amb una frivolitat.

M'he creat enemics perquè quan opines sobre política es produeix una reacció hostil entre els que no pensen igual. Tanmateix, l'enveja més estúpida i crua la vaig patir al començament de les meves col·laboracions. Una professora, que crec que li falta un bull, em va dir que havia de cessar d'escriure al diari. Vaig voler saber-ne el motiu i em va respondre que ella n'era incapaç i no suportava que jo destaqués. L'enveja l'he notat de moltes maneres.

També vaig patir un intent d'estafa. Em telefonà un senyor educat que m'ensabonà dient que els meus escrits li agradaven, després em va demanar si podíem parlar perquè estava creuant un greu problema i necessitava ajuda. Vam quedar i quan va entrar en el cotxe sentí un buf de conyac que em donà mala espina. En va informar del seu drama i acabà demanant-me diners. Em desconcertà, li vaig dir que m'ho pensaria. Un botiguer i un home de negocis m'asseguraren que em volia enredar, però l'opinió de dues dones diferí radicalment de la d'ells. La Montserrat em convencé que telefonés al director del Diari de Girona, en Narcís Planas, i li contés el que m'havia passat. Al cap de poc d'exposar-ho em rellevà i ell m'explicà el que m'havia passat per advertir-me que es tractava d'un engany i seria el tercer estafat. És un tocacampanes.

Vull agrair l'amabilitat del Rotary Club, que un any per les Fires de Girona va premiar-me per un article. Gràcies. Igual que és de justícia el meu reconeixement a la Montserrat. Sense ella, res hauria estat possible.

Escric en un diari plural i si m'ho permeten seguiré cada dimecres saludant els lectors. No he rebut mai cap consigna, no s'ha coartat mai la meva llibertat d'expressió. El meu agraïment als lectors, especialment als que m'han ajudat fent aportacions perquè anés millorant.

Ànims i que tinguem sort!

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit