La somrient alcaldessa de Barcelona, Ada Colau, és una senyora que té l'edat mental de la filla de la meva veïna, que l'altre dia reia exultant d'alegria quan sa mare la gronxava al jardí de davant de casa, amb l'única diferència que la nena només pensa a divertir-se gronxant-se i grimpant arbres, mentre que la dèria de l'alcaldessa sempre ha estat grimpar a la vida per convertir-se en alcaldessa, ni que sigui nefasta, perquè la senyora dona pel que dona, o sigui, molt poquet. Però això és per a ella el menys important, sempre que es pugui mantenir en el càrrec, naturalment. La gràcia és que, amb tota lògica, no s'adona de la seva inoperància, perquè si se n'adonés no faria el que fa, és a dir, grimpar sense importar-li el valor afegit que aporta a la societat, aprofitant-se d'un poble que dona encara menys de si que ella mateixa, i per això l'ha feta alcaldessa.

Colau no s'adona que dona per molt poquet perquè està massa ocupada a satisfer el seu ego. Omplir l'ego és la seva professió i vocació. Hi ha enginyers, paletes, fusters, pastissers... i omplidors d'ego. La diferència entre dedicar-se a omplir l'ego i la resta de professions és que l'omplidor d'ego treballa les 24 h, fins i tot dormint, cosa que et converteix en una bèstia en la matèria. Colau intentava omplir-lo quan es dedicava a fer veure que es preocupava pels desnonaments. Allà va agafar notorietat, i com més apareixia als mitjans més s'interessava pels desnonaments. Es podia haver interessat per la supervivència dels bonobos a l'Àfrica o per la vida sexual del mosquit tigre. Però no, va preferir el filó desnonaments, conscient que estar a prop de la gent t'apropa al càrrec.

Els diré que, abans d'escriure aquest article, he rumiat molt sobre la conveniència moral de fer-ho. Si considero que una persona no dona més de si, en principi entenc que no tinc cap dret a trinxar-la, i menys en públic. No es pot acusar ningú de no donar més del que pot donar, car aleshores et converteixes tu en un imbècil miserable. Tanmateix, resulta que la senyora Colau ostenta un càrrec públic rellevant. Les seves mancances afecten la vida de la gent, no només la vida privada de l'alcaldessa. Colau representa un perill públic. Algú ha d'exposar la qüestió. Per responsabilitat i salut pública.

L'important per a Ada Colau és haver arribat a alcaldessa, el somni de la seva vida. Hi ha gent que per sentir-se algú necessita un bon càrrec i sou, i sobretot fer-se banys de masses. Necessita que la massa l'estimi, encara que la massa sigui inestimable per definició i que ser estimat per un ramat d'imbècils té el mateix valor que guanyar al solitari fent-se trampes. A l'alcaldessa Colau la qualitat no li importa, perquè per començar no la té ella mateixa. Ella té la sensibilitat mental d'un cactus. Hi ha gent, de fet la gran majoria, que no té el més mínim sentit ni de la realitat, i encara menys de l'efímer. La majoria no atén a les causes de fons de les coses, es converteixen en guinyols de la seva pròpia vida i moren sense ni ensumar-ho ni intuir que la vida els ha passat sencera pel costat.

Colau no s'estima prou a si mateixa i per això necessita que els altres l'estimin, ni que sigui pel mer càrrec que ostenta. Tant se val el contingut de la seva feina, els seus fets, allò de valor que hauria d'aportar a la societat. Si això li importa, només és per poder ser revalidada en el càrrec. Buidor. Frivolitat absoluta.

Les persones simples, frívoles, descerebrades com Ada Colau són d'esquerres com podrien ser de dretes, és a dir: no són de res. Això no significa que elles mateixes no s'arribin a creure honestament que són d'esquerres. Ada Colau s'ho creu perquè no té la connexió neuronal adequada per adonar-se ni tan sols de la pròpia farsa en què viu, i encara menys quina és la causa que la motiva, a saber, un complex d'inferioritat de cavall, val a dir que ni més ni menys que com tants altres vividors de la política que tenim al Parlament, actualment jugant al joc de les cadires. Aquest és el nivell.

Ara l'alcaldessa Colau diu que ha deixat el Twitter. Patia massa l'agressivitat de la gent, segons diu. A mi, la gent que l'agredia verbalment, naturalment no em mereix cap respecte, sobretot perquè a Colau no cal insultar-la, n'hi ha prou amb definir-la, i sobretot amb no votar-la, i perquè la manada anònima de Twitter té encara menys cervell que l'alcaldessa, car acostumen a insultar per les raons equivocades, com sempre les manades humanes fan les coses per les raons equivocades, fins i tot quan atzarosament s'apunten a les causes encertades.

La manca total d'escrúpols de la grimpaire Colau té la seva raó de ser en la vulnerabilitat de la bèstia limitada, amb pocs recursos neuronals, i això em produeix una certa compassió, soc un sentimental, no ho puc evitar. Colau no té ideologia més enllà de la desesperada salvació del seu ego, i per això ha adoptat l'esquerranosa, i sense matisos. Les ideologies són per a persones mancades d'idees, necessitades de patrons ja establerts per altres, normalment sàtrapes, dements egocèntrics. Per això Colau és tan dogmàtica i maniquea en el seu simplisme ideològic. Com més ignorància, més autoritarisme, i quan l'autoritarisme s'exerceix en nom d'una suposada superioritat moral intel·lectual i democràtica, com és el cas de la progre Colau, la cosa resulta insofrible. A Catalunya, però, el llindar de tolerància per la ideologia pseudoprogressista que tan bé representa la caòtica Ada Colau és molt elevat. I és natural. És el que passa quan una societat està infantilitzada, idiotitzada fins al moll de l'os. Es confon la demagògia autoritària Disney amb el progrés real i allò que de sacrifici i pocs somriures implica.

A l'espanyola Colau li cau la bava quan rep banys de masses dintre, però sobretot fora, de Catalunya. Res la satisfà més que fer-se perdonar els orígens. I això que tampoc sap quins són ni d'on li ve l'emoció papanates. Perquè ella, l'alcaldessa de Barcelona, ni sap ni entén res.