Pep Guardiola s'ha oposat a la Superlliga i el seu club se n'ha desentès tot i que havia signat la seva adhesió fundacional. Pep Guardiola és un cínic. Un cínic i un mentider. Sempre ho ha estat, d'altra banda. També és un geni, cal dir-ho, però que algú que cobra 27,5 milions d'euros per temporada tingui la barra de negar el negoci que el futbol necessita per poder-li pagar el salari, supera i de molt les formes respectuoses amb què en aquest afer ens podem referir al personatge.
Guardiola va ser un excel·lent jugador i és un entrenador encara més extraordinari, però no ha pagat mai una nòmina ni té idea de com es crea la riquesa. Per això diu tot sovint que és d'esquerres, i que el seu futbol és d'esquerres, perquè tots els jugadors s'ajuden entre ells, demostrant un profund desconeixement dels termes. Per això va dir també, des de Qatar, que s'hi vivia molt bé, i que la democràcia espanyola era en canvi de baixa qualitat. També l'hem vist lluir la samarreta tan cínica com ell, i tan equivocada, d'Open Arms.
Guardiola té una patològica necessitat de comparèixer en públic fent tota una sèrie de posats artificiosos, que res no tenen a veure amb la vida que du, ni amb els diners que la fan possible, ni per descomptat amb qui i com l'hi paga. Permetre's de menysprear la Superlliga és de filla histèrica que li retreu al pare que treballa massa, no està mai amb ella, i encabat exigeix anar per Nadal esquiar a Aspen i l'estiu al Nobu d'Eivissa dues setmanes ben llargues.
D'on surten els diners? Jo no sé si Pep Guardiola sap d'on treu els diners Mansour bin Zayed Al-Nahyan per pagar-li els 27,5 de cada any, ni la mena de política a què es dedica la seva família i que ell contribueix a finançar.
D'on surten els diners? És la pregunta que Florentino Pérez s'ha fet sempre. I se la va fer perquè ni és una filla consentida, ni és una tirania islamista, ni és un presumit amb problemes mentals per l'acceptació del seu jo real quan el veu reflectit al mirall. Florentino Pérez va fer-se aquesta pregunta perquè és un empresari, un empresari que cada mes paga 200.000 nòmines, i que sap el que costa competir; i que entén que si bé en les capes inferiors el futbol és un esport, en l'alta competició -i en la dimensió empresarial de què necessita dotar-se per sobreviure tal com l'hem conegut fins ara- el futbol és un espectacle en què Barça i Madrid són principalíssims aliats per competir amb Netflix, HBO i sobretot Disney, que és qui primer i més brillantment va entendre l'aprofitament de marca (i per això Walt Disney crea el merchandising i els parcs d'atraccions). És el futbol entès com a empresa, i com a espectacle, el que permetrà que els grans clubs de la Superlliga elevin el seu aprofitament de marca (que vol dir la relació que hi ha entre la potència de la teva marca i el negoci que en fas) de l'amateur 15-20%, on és ara, fins al 80%, com Apple, Coca-Cola i la resta de companyies abans esmentades.
La Superlliga és un torneig privat on els millors equips del món competeixen entre ells en un espectacle que generarà deu vegades més ingressos en drets de televisió, perquè els partits seran tots de gran interès i molts estarem disposats a pagar. Això no té res a veure amb matar el futbol, ni amb deixar sense premi els que s'esforcen. Això té a veure amb el salari del senyor Guardiola, i amb els grans jugadors que els aficionats del City o del Chelsea, que ara es queixen, volen per als seus equips i que no juguen per amor a l'art, ni a la samarreta, sinó a canvi de molts diners, i de vegades de moltíssims diners, com és el cas d'Open Arms Pep, la preocupació del qual seria més sincera, i ens la podríem prendre més seriosament, si repartís 20 dels 27,5 milions que guanya entre els nens pobríssims de la Terra, o si entrenés un equip de Tercera, per contribuir que cada esforç tingués el seu premi.
La Superlliga tindrà en la seva gestació les mateixes incomprensions i els mateixos problemes que van tenir les Lligues nacionals -tan criticades perquè la professionalització dels futbolistes havia de carregar-se la puresa del futbol-o la Copa d'Europa, que també va ser objecte de tota classe d'atacs quan se'n va començar a parlar, una mica en la línia dels cuiners que critiquen la cuina intel·lectual o conceptual per no estar lligada als productes d'una terra concreta. Que alguns clubs anglesos vulguin desfer el seu signat compromís per por de la massa irada i cega, no diu res en contra de la Superlliga, sinó d'aquests dirigents populistes i tous que no tenen prou valor per defensar els seus interessos. Però més d'hora que tard, amb aquest mateix model o un de semblant, acabarà imposant-se, perquè és una idea millor que la que hi ha, perquè és un negoci increïblement millor del que ara aquí cau i allà s'aixeca, i sobretot perquè en un món lliure les persones cada cop se sotmetran menys a través de les depriments i mastodòntiques burocràcies, cíniques i corruptes, curulles de funcionaris incompetents; per a relacionar-se a través del talent, del comerç, del negoci i de l'empresa. És aquesta la llum que ha guiat sempre la Humanitat en les seves nits de més angoixa i sordidesa, és així com ens n'hem sortit sempre, i no amb comediants parlant de coses que no entenen, ni rics avars i fins i tot gasius que diuen que són d'esquerres per veure si així acaben d'arrabassar-li a la pobrissalla una mica més del poc que tenen.
