Abans que els socis anglesos de la Superlliga s'escagarrinessin i deixessin Florentino Pérez penjat de la brotxa, un jutjat mercantil de Madrid va emetre una resolució d'allò més interessant que, si és assumida per instàncies superiors, pot ser un torpede en la línia de flotació de la FIFA, la UEFA i totes les federacions que en pengen. En síntesi, la resolució diu que aquests organismes són monopolis que abusen de la seva posició de domini, i això és incompatible amb els principis fundacionals i la raó de ser de la Unió Europea. Per tant, seria il·legal que adoptessin represàlies contra els clubs que decidissin crear una competició privada al marge dels canals federatius. Com que l'anunci de la Superlliga va ser rebut amb l'advertència d'aquestes represàlies, els promotors van anar a un jutjat mercantil perquè les prohibís preventivament. No costa de veure que les amenaces dels federatius confirmen l'esperit monopolista de les federacions. A Catalunya ens sonen estranyament familiars alguns dels arguments: els promotors de la nova lliga van ser acusats de «separatistes» i se'ls va advertir que vagarien pels espais exteriors, com el ministre Margallo va dir que li passaria a la república catalana. L'amenaça d'impedir l'accés dels jugadors a les seleccions estatals és un cop baix que defineix la categoria de qui ho fa. La colla del Florentino la formen (o formaven) uns quants clubs rics que volen ser més rics encara, i per això han provocat una general arrufada de nas, però els dirigents de l'estructura actual, els alts administradors del valors esportius i bla-bla-bla, no paren de demostrar que no és cap mala idea abandonar-los a ells i al seu muntatge exclusivista.
És una situació estranya, perquè s'acusa d'actuar contra la competència a uns organismes que tenen en la competició la seva raó de ser. Però, com se sol dir, «dins d'un ordre», el seu, i tots ben arrenglerats, que per alguna cosa les modalitats esportives també reben el nom de «disciplines».
