El Tribunal de Justícia de la Unió Europea va dictar el 15 d'abril una important sentència relativa a la interpretació dels arts. 7 i 15 de la Directiva 2000/43 / CE del Consell, de 29 de juny, relativa a l'aplicació del principi d'igualtat de tracte de les persones independentment del seu origen racial o ètnic, en relació amb l'article 47 de la Carta dels Drets Fonamentals de la Unió Europea.

El litigi troba el seu origen en ocasió d'un control de seguretat que es va realitzar a un passatger d'un viatge aeri. Les «particularitats» d'aquest control, i que portarien la persona afectada a accionar davant els tribunals, són que es tractava d'un passatger d'origen xilè resident a Estocolm i que realitzava un vol intern a Suècia, havent decidit el comandant de la nau que se li efectués un control addicional de seguretat als realitzats ja amb anterioritat (també se li va efectuar a un altre passatger però no hi ha més informació al respecte). I quin va ser el motiu d'aquesta decisió? Atenent-nos a les dades fàctiques disponibles a la sentència, se'l va associar, pels seus trets, «amb una persona àrab» («àrab i musulmà», s'indica en les conclusions de l'advocat general).

El defensor del poble suec en matèria de discriminació va interposar recurs davant el tribunal de primera instància de la capital sueca demanant la condemna de l'empresa a una indemnització de 10.000 corones pel comportament discriminatori que havia tingut la companyia aèria amb el passatger, havent infringit la normativa nacional contra la discriminació, per haver-lo col·locat en una situació desfavorable (major control de seguretat) pel que fa als restants passatgers, en una situació comparable, «per raons lligades a l'aparença física i a l'origen ètnic».

L'interès jurídic del litigi es coneix immediatament quan sabem que l'empresa va acceptar abonar la quantitat demandada en concepte d'indemnització però no va reconèixer l'existència de cap discriminació, i així va ser acceptat pel tribunal per considerar-se vinculat, d'acord amb la normativa interna aplicable, a la decisió de la part demandada, sense acceptar, per considerar-la jurídicament inadmissible, la petició del defensor del poble «que es dictés una sentència declarativa mitjançant la qual es constatés, amb caràcter principal, que aquesta companyia aèria havia d'abonar la referida quantitat pel seu comportament discriminatori o, amb caràcter subsidiari, que el passatger que es tracta en el litigi principal havia estat objecte de discriminació per part de (l'empresa)».

Disconforme amb la decisió judicial d'instància, es va interposar pel defensor recurs davant del Tribunal d'Apel·lació, que va córrer igual sort desestimatòria, i finalment va acudir en defensa de la seva tesi davant del Tribunal Suprem, sol·licitant que s'anul·lessin les sentències anteriors i que es tornés l'assumpte al tribunal de primera instància «per a un examen pel que fa al fons d'una de les dues pretensions que es dictés una sentència declarativa», petició a la qual òbviament es va oposar l'empresa aèria demandada.

Els dubtes que li sorgeixen al TS no són de menor importància, ni de bon tros, i giren al voltant del dret a la tutela judicial efectiva que ha de dur a permetre una efectiva reparació del perjudici causat per la conducta contrària a dret. Dit de manera més clara, cal dilucidar si la normativa sueca és contrària a l'art. 15 de la Directiva 2000/43 en relació amb l'art. 47 de la CDFUE en la mesura que no permet que el jutge conegui la petició de declaració de l'existència d'una discriminació, en tenir prou la part demandada amb aplanar-se a la petició d'indemnització sense reconèixer que aquella s'ha produït. Per això planteja qüestió prejudicial. Doncs bé, de forma clara i indubtable, el TJUE manifesta immediatament que la normativa nacional és contrària a les exigències dels arts. 7 i 15 de la Directiva 2000/43, en relació amb l'article 47 de la CDFUE.

En quins arguments sustenta la seva tesi la gran sala? En primer lloc, que de l'art. 7 de la Directiva cal deduir que quan el demandat no reconegui la discriminació al·legada per la part demandant, aquesta ha de poder assolir, per respectar els seus drets, que el jutjador «es pronunciï sobre una eventual vulneració dels drets» que en el procediment iniciat es volen fer respectar. Per tant, si es vol que es reconegui que s'ha produït una discriminació per origen racial o ètnic, no n'hi ha prou de cap manera que s'aboni una indemnització per la part demandada, i més quan, tal com passa en el cas ara analitzat, partint de les dades fàctiques disponibles, «el principal interès d'aquesta persona no és econòmic, sinó que s'acreditin els fets reprotxats al demandat, així com la seva qualificació jurídica».

En segon terme, que la normativa nacional qüestionada no compliria ni la funció reparadora ni la dissuasòria que l'art. 15 imposa com obligació a les mesures que adoptin els estats membres respecte a les sancions a imposar en casos de discriminació, i fa seves el TJUE les tesis de l'advocat general respecte a la importància de la reparació del dany moral causat a la persona afectada, que no es produeix, tal com va passar en el present litigi, quan el demandant «qüestiona l'existència de la discriminació, però considera més avantatjós, en termes de cost i d'imatge, abonar la indemnització sol·licitada pel demandant, evitant així que el jutge nacional declari l'existència de discriminació».

En tercer lloc, i aquí cobra especial importància l'anàlisi del conflicte des de la perspectiva processal, amb l'indubtable impacte que la sentència pot tenir per a la normativa de tots els estats membres, no pot justificar-se una tesi contrària a la defensada en les dues argumentacions anterior , tal com defensava la part demandada, per «principis o consideracions de Dret processal com el principi dispositiu, el principi d'economia processal i l'afany de fomentar la resolució amistosa de litigis».

En fi, el nucli central o més rellevant de la sentència al meu parer és que el TJUE diu que la prohibició de discriminació, en aquest cas concret basada en la religió o conviccions, té un caràcter imperatiu en tant que principi general del Dret de la Unió ex art. 21.1 de la CDFUE, i que tal prohibició «és suficient per si sola per conferir als particulars un dret invocable com a tal en un litigi en un àmbit regulat pel Dret de la Unió», no requerint per això desenvolupament, ja fos en seu europea o estatal, per conferir als particulars «un dret subjectiu invocable com a tal». D'això deriva, com a corol·lari d'aquesta imperativitat i subjectivitat, que un tribunal nacional està obligat a garantir la plena i efectiva aplicació, la seva eficàcia, del dret a no ser discriminat i a poder exercir el seu dret a la tutela judicial efectiva (art. 21 i 47 de la CDFUE), i en el cas que la normativa estatal no p?ogués aplicar-se d'acord amb els mateixos per contradir, deixar-la sense aplicació.