El debat sobre la transició energètica que ens portarà cap a una nova economia adaptada al canvi climàtic ja es troba a velocitat de creuer: reunions aquí i allà, debats públics per tota la geografia, debats amb articles d'opinió i debats a les xarxes socials, principalment a Twitter. En aquest moment detecto tres grups amb posicionaments diferenciats. Un primer grup diu que no hi ha res a fer, que el col·lapse vindrà inevitablement perquè no hi haurà prou matèries primeres per fer la transició, grup que encapçala el físic Antonio Turiel. Un segon grup diu que Catalunya no ha de fer l'esforç d'instal·lar parcs fotovoltaics a terra ni parcs eòlics que alteren el paisatge, que això no ens aporta cap avantatge competitiu rellevant i que ja viurem bé deixant que sigui Aragó qui ho faci, important l'electricitat d'allà, grup en el qual hi ha els economistes Miquel Puig i Andreu Mas-Colell. Finalment hi ha el grup dels que estem a favor de treballar intensament per adequar l'economia de forma que transformi les pautes de consum per fer possible disminuir al 70% l'extracció de recursos i arribar a un equilibri que es pugui sostenir en el temps.
Dissabte passat vaig tenir Antonio Turiel al costat en un debat a Figueres organitzat per l'Institut d'Estudis Empordanesos. Turiel explica amb una anàlisi detallada que no hi haurà prou matèries primeres al món per a fer la transició, que no cal que fem més parcs fotovoltaics perquè no es podrà fer el que fem només amb electricitat. Ni es podran fabricar els 80 milions de cotxes al món només elèctrics, ni es podrà electrificar tota l'activitat industrial, ni fa falta més potència de generació elèctrica al sistema perquè ara ja hi ha 108 GW i només en fem servir 32 GW. No entenc aquest discurs que embolica potència elèctrica amb generació gestionable (que pot funcionar quan es necessita), amb una generació que és intermitent i que caldrà emmagatzemar, ni per què suma les dues, quan és sabut que només ha de quedar la generació renovable. Diu coses sobre els cotxes elèctrics fruit de desconeixement més precís: aquesta setmana ja es poden obtenir cotxes elèctrics solvents com el Renault ZOE i el Volkswagen ID3 per 25.000 €. En fi, el seu discurs es basa a agafar el consum actual de l'economia d'ara i passar-lo a renovable, sense caure que en el camí cal fer una adaptació profunda de la cultura de la societat d'avui. En el debat en vaig dir un nou ecosistema cultural, econòmic i tecnològic.
Justament aquesta adaptació és la que tampoc veuen els economistes Andreu Mas-Colell i Miquel Puig. Segons ells, no serveix de res posar parcs eòlics i fotovoltaics si no es fabriquen aquí. Em sembla estrany que aquests economistes no sàpiguen que la indústria va on té més oportunitats de vendre. No serveix de res que Seat fabriqui cotxes elèctrics si els catalans vulguin continuar conduint cotxes de gasolina, no serveix de res que ens dediquem a fabricar productes sostenibles diferents si el mercat català no els accepta i cal enviar-los lluny, no serveix de res fabricar vacunes i que el que les dissenyi no se la vulgui posar esperant la immunitat dels altres. No, una societat avança quan és coherent, quan s'estableix un equilibri amb el que desitgen els ciutadans i amb el que desenvolupa la seva economia. Tenir fàbriques que construeixin aerogeneradors és una fita que Catalunya va deixar escapar quan es va perdre l'empresa Ecotècnia, pionera en aquesta construcció el 1984, ara sota General Electric. Avui encara queda una oficina amb 500 enginyers especialitzats en aerogeneradors de gran potència que podrien ser útils per a la fabricació de tota la construcció dels 15 o 17 GW que caldrà instal·lar aquí. I pel que fa als 45 GW que necessitarem en fotovoltaica, només cal explicar que aquesta setmana s'ha anunciat a Andalusia una nova fàbrica d'oblees de silici per a la fabricació de plaques, fabricació que avui ve de la Xina.
A Catalunya no sobra cap activitat i només la construcció d'un autèntic ecosistema que es basi en la transformació de la societat aportarà guanys. És com si en el camí d'introducció d'energies renovables ens dediquéssim a construir motors de vapor amb carbó. La societat i l'economia van fent aproximacions a mesura que van avançant, raó per la qual és bàsic posar els objectius ben definits en el futur a mitjà i llarg termini. És fent aquest camí que es troben les oportunitats i neixen noves idees, noves tecnologies, noves activitats econòmiques que acaben aportant riquesa a la societat.
Divendres vam veure com s'esgotaven les roses perquè el mal temps a Colòmbia, junt amb els problemes de transport (derivats del efectes de la pandèmia), han frenat la importació. Un símptoma que el consum baixarà perquè, o bé ho fem a propòsit, o ho farem per força amb el canvi climàtic. Però disminuirà.
Tant el grup dels apocalíptics com el dels que diuen que ja comprarem l'energia fora, no veuen que la solució a la transició passa per reduir dràsticament el consum de matèries primeres a raó d'un 70% fins al 2050. Ara el món inverteix el 0,32% del seu PIB cada any en renovables i li caldria invertir més de l'1,12% del PIB, raó per la qual estalviar és l'únic camí que permet resoldre el problema de Turiel i que els economistes haurien de veure com a nou objectiu de l'economia.
Per tot plegat, el paradigma a edificar hauria de ser aquest ecosistema basat en el canvi conductual en les formes de consum dels ciutadans, en una adaptació de l'economia a menys consum material i més immaterial (control i eficiència), i en el desenvolupament de tecnologia que permeti assolir la nova societat renovable. Ser apocalíptics o passotes («que ho facin els altres!»), segur que no són el camí a seguir.
