El conseller Miquel Sàmper, titular del Departament d'Interior de la Generalitat, diu que ens hem d'acostumar a conviure amb el virus, i que si ho fem bé no caldrà que anem obrint i tancant comarques i restaurants. El concepte és interessant. El problema és la manera com ho va explicar aquesta setmana en roda de premsa televisada. Sàmper va dir que anem de cara a «un nou paradigma, un paradigma en el qual hi ha d'haver una corresponsabilitat bidireccional on les administracions, on el Govern de la Generalitat, basant-se en criteris de resiliència, d'aprendre a conviure amb el virus i anar-lo debilitant com deia la consellera, siguem capaços, repeteixo, d'assolir aquest grau de convivència; l'exemple probablement més destacat és la població de Japó, que des del primer dia van intentar frenar-lo amb aquesta capacitat de coexistència amb ell». I tot això va deixar-ho anar de raig, sense mirar notes.

El cert, però, és que la paraula «paradigma» s'escau poc a una roda de premsa dirigida al gran públic i destinada a explicar per on ens podrem moure la setmana que ve. Dels qui necessiten saber si les botigues grans poden obrir tots els metres quadrats, quants n'hi ha que sàpiguen definir «paradigma»? (Per cert: significa «model»). Però si trobar-la en una frase extensa ja és un entrebanc, la cosa s'embolica més si també s'utilitza «resiliència», vocable que no aporta claredat per molt que estigui de moda. Els sembla que es compliquen i ens compliquen la vida? Doncs no se'n vagin que n'hi ha més: a mig camí del paradigma i la resiliència hi trobem la «corresponsabilitat bidireccional». Ens traiem respectuosament el barret.

Quant a l'exemple del Japó, a les tres de la tarda vaig posar el Super3 per veure si la sèrie japonesa d'animació Detectiu Conan en deia alguna cosa, però es veu que el capítol del dia era d'abans de la pandèmia. En fi, si em trobo el virus pel carrer li diré: «Tu, paradigma corresponsable, fot el camp al Japó, que soc resilient i bidireccional».