L'escriptor i la nena

- No ho sé fer -l'escriptor.

L'escriptor, per sorpresa de la nena, enfonsà la mà en el paper, el va rompre, i de dins va treure'n uns bombons i una flor que li regalà; la nena s'adonà que el paper, com sap fer l'aigua trencada, s'havia recompost de nou».

«De gran vull ser escriptora, però no sé quin camí haig de seguir» -la nena.

- El camí que fa patir i fruir on s'hi troben personatges per ser novel·lats o contats. La literatura l'has de conrear com l'avi fa amb l'hort -l'escriptor.

- Per on començo?

- Digues-li a l'avi que et deixi un tros i sembra llavors de paraules.

- Tu ho vas fer?

- Sí, i van sortir gallines, però ho vaig tornar a intentar.

- Van aparèixer papers amb mots insinuats?

- No, galls, i m'ho vaig deixar córrer. Potser tu tindràs més sort.

- Gràcies, escriptor».

«Escolta aquest conte: el noi volia nuar els mots amb acolorits fils per regalar un conte a la seva estimada -la nena.

Durant tres dies seleccionà acuradament els vocables i els guardava en una capsa. Allà dins s'hi bellugaven noms de flors, cants d'ocells, verbs prometedors i adjectius escaients. Un elaborat material que emprà per escriure el seu millor relat, destinat a ser llegit per l'amor de la seva vida. Procedí a agafar-los un a un; primerament els embastà subtilment i quan considerà que era un conte meravellós, el recosí amb fils de plata; abans, però, reemplaçà dos adjectius. Ara li manca trobar l'amor de la seva vida».

«Ahir a la nit, escriptor, vas entrar sense permís en el meu somni i volies que toqués una simfonia al piano. Jo no tinc cap simfonia, ni cap piano; no entenc per què demanes coses que no tinc. Ets un bromista».

«-Escriptor, si en algun moment t'has sentit insatisfet i trist, què fas?

- Quan m'ha passat, escric una carta sense signar i me l'envio i en llegir els elogis em sento consolat, i així em curava; havia allunyat la tenebra del neguit. La vida ens sotmet a tràngols que en el fons ens fortifiquen.

- És que no sé què em passa, noto com una aflicció que creix dins meu i m'ombreja el cor. Em podries escriure una carta animant-me?

- Ara m'hi poso i te la donaré a la nit.

- Gràcies, escriptor, ets una bona persona».

«- Escriptor, l'ombra que li vas regalar a l'avi se la posa la iaia perquè té colors i dibuixos i fa més per ella.

- I ara què haig de fer?

- L'avi en vol una per mudar-se i una altra, feinera. Jo en vull una amb cireres brodades i la pintura d'un vaixell que canviï de lloc.

- Ets petita, encara no saps fer ombres.

- Bé, per quan n'aprengui.

- Espera asseguda i et portaré el mostrari d'ombres i podràs mirar i remenar».

«L'avi al matí conversa amb la vaca de nom Senyoreta pel seu aire distingit i caminar senyorial. Avui li ha confirmat que la memòria és un llibre amb pàgines en blanc perquè els escrits s'han desmemoriat i els records s'han perdut en l'oblit. La memòria té remolins que engoleixen els records».

- I la Senyoreta què li ha contestat?

- L'avi no m'exposa els seus pensaments íntims, prefereix la vaca.

- No era això el que volia sentir; recupero la pregunta: la vaca què li ha dit?

- La vaca li ha respost que com que és un tema psicològic s'ho ha de rumiar un dia; ara bé, si, per exemple, li pregunta «avui he d'anar al mercat a veure el marxant»?

- La vaca li contesta: si saps què hi has d'anar a fer al mercat, ves-hi, si no és una excusa, posa't ja a llaurar els camps.

- La vaca administrarà els diners de l'avi.

- Un dia la portaré a l'estudi ja que la veig molt eixerida i ens podria ajudar a escriure contes, perquè aquests últims contes, inclòs aquest mateix, què vols que et digui».

«No sé què em passa, escriptor, però quan agafo una cosa, la cosa m'agafa a mi, m'estira i em porta on vol. Vaig collir un pal i m'arrossegà fins a situar-me sota una olivera. Eren els seus pares. Va ser víctima d'un podador malvat. Una branca tallada és com el braç amputat d'un nen -la nena.

- Bufa! L'avi veié com el pal et remolcava?

- Sí, amb cara de resignat i de desaprovació. La branca un cop a l'olivera s'enganxà al tronc. Avui un llibre se m'ha adherit, la iaia: «Què fas amb el llibre dinant».

- Li has raonat?

- Ho he intentat i m'ha respost que les meves coses són estranyes. L'avi no ha prestat atenció perquè, quan endrapa, no escolta.

- Com ha acabat la història del llibre?

- Temia que em conduís a l'autor. S'ha desprès quan l'he llegit, un totxo sobre cultius.

- Però què fas aquí a la porta. Puc saber per què no entres?

- Digues-li al pany de la porta que deixi d'agafar-me la mà».

«- Pel camí de l'aigua camejava un grup de goril·les. La nena vol saber què hi fan en el seu rodal. Tenim set. Podeu beure amb permís de l'avi a l'abeurador de les vaques, però l'amenacen exhibint la força muscular.

- No us adoneu que estem dins d'un conte que està escrivint ara mateix el meu amic? Escriptor, escriu: «Els goril·les no em faran mal, ni beuran si l'avi no els ho permet».

En aquest precís moment l'escriptor escriu: «Els goril·les beuen d'un torrent que he posat en el conte i a la nena enfadada se li escapa el somriure per sota el nas».

Ànims i que tinguem sort!