Entre Thatcher i Ayuso hi ha el fil conductor de la llibertat: les dues l'entenen perquè se la van haver de guanyar. I el fil conductor de l'economia, de la creació de riquesa, de l'esforç i el dur treball, perquè les dues venen de famílies humils que cada dia s'han de guanyar el jornal. I elles mateixes també se l'han de guanyar, treballant de valent. La primera ministra s'obrí pas sent dona, i es feu respectar en totes les seves condicions i posicions, tal com avui ho fa la presidenta. No utilitzen el seu origen per fer-ne victimisme, sinó per treure'n la força i les lliçons per superar-lo. Tampoc no rebaixen el seu sexe al xantatge del gènere sinó que el dignifiquen i l'honoren des del mèrit, el talent i l'excel·lència.

Entre Thatcher i Ayuso hi ha el fil conductor de la veritat. Per això les odien les feministes i se'n beneficien les dones; per això les insulten els socialistes i els obrers progressen gràcies a llurs polítiques. Els que les acusen de l'elitistes han tingut una vida molt més regalada. Per ser de casa bona o per haver viscut, sempre, de l'erari públic. Entre Thatcher i Ayuso hi ha el fil conductor de la resistència de les coses que podrien trencar-se i la duresa que els cal defensar amb la vida perquè no tens cap altra cosa. És una duresa que no ve de la crueltat ni és insensible; una duresa que no és estratègica ni propagandística sino que entronca amb la vida que han viscut i les ha fet com són. En una entrevista que li vaig fer la setmana passada a la contra d'ABC, Ayuso va dir-me que la satisfacció és més important que la felicitat. La satisfacció d'haver lluitat i d'haver-ho aconseguit. La satisfacció d'haver-ho fet bé. Mossèn Ballarín deia que la pau era haver-ho lluitat tot, haver-ho perdut tot, i seure llavors en un lloc tranquil, i molt a poc a poc, dir un Parenostre.

Entre Thatcher i Ayuso hi ha la impotència d'una esquerra que s'ha quedat sense res a oferir i només pot reaccionar amb por i odi contra la llibertat, que sempre acaba sent inevitable. La llibertat entesa com el camí que cadascú fa en el seu dret, però sobretot el seu deure, de trobar un lloc al món per projectar la seva humanitat fràgil, fecunda i difícil. Contra aquesta llibertat fonamental, que passa imprescindiblement per la llibertat econòmica, per la llibertat de creació econòmica, l'esquerra intenta reobrir ferides tancades, perquè quan perd el control de la gent no sap què fer. L'esquerra, de fet, no ha tingut mai cap altra idea que controlar la gent, controlar-la per controlar-la, sense cap altre propòsit, i amb l'únic destí d'empobrir-la i de mutilar-la, i de matar-la quan vol alliberar-se.

L'extrema dreta no existeix a Espanya. Dir que Vox és extrema dreta o dir que el PP ho és, correspon a aquesta falta d'arguments amb què una esquerra que ha fracassat en tots els seus propòsits, intenta imposar el seu endarrerit govern de fam i por per la via de negar la legitimitat a l'altre, convertint-lo en enemic. El paper, tan galdós, que fan els suposats intel·lectuals de l'esquerra és cert que no és gaire diferent al d'alguns també presumptes intel·lectuals de la dreta, però amb la diferència capital que els de dreta defensen la vida que existeix, l'economia que existeix, l'ànima que per descomptat existeix, i en canvi l'esquerra no entén l'ànima, no entén l'economia, i defensa uns paradisos que no és que s'hagin extraviat, sinó que no han existit mai. De vegades estic temptat de creure que el cos ideològic de l'esquerra és només barra i cinisme; però és una temptació esquemàtica, massa fàcil i injusta. Perquè realment hi creuen, de tant repetir-se la quimera han acabat trobant-la certa, i la propaganda està tan sistematitzada i ben feta que s'incorpora al mecanisme mental i orgànic com el sistema operatiu a la màquina, i no hi ha contradiccions, ni fissures, ni cap possibilitat que ni els fets més evidents els facin dubtar.

Per això intel·ligències i determinacions, caràcters com els de Thatcher i Ayuso són tan poc freqüents, i són dones que fins i tot en el seu partit acaben sentint el fred d'una gran solitud. Perquè fins i tot als homes i dones de la dreta els afecta, ni que només sigui una mica, la propaganda esquerrenosa. I cal ser molt valent per acceptar de viure només del teu encert i del teu error, del teu mèrit, del teu talent, del teu esforç. És més fàcil descansar, és més fàcil la corrupció. És més fàcil saltar amb xarxa, és més fàcil que ho pagui un altre o que ho paguem entre tots. És més fàcil que jo admiri Thatcher i Ayuso, i que les defensi dels atacs irracionals que reben, que no pas que jo sàpiga o pugui viure en la seva duresa.

Però és gràcies a persones com elles que els seus detractors, i tots els altres, podem viure amb més llibertat i més expectatives, menys sols, més contents, i amb més camins perquè les nostres bones idees es tornin possibles. Si Thatcher i Ayuso haguessin estat de casa bona ningú no s'hauria atrevit a insultar-les amb tanta cruesa. En la seva humilitat hi ha la fortalesa que la profunda arrogància de l'esquerra més detesta.