La lliçó més important que vaig aprendre a l'escola catalana va ser assenyalar amb el dit. Va ser a la llar d'infants, cap als tres anys. Després, tota la primària, vuit anys per aprendre coses bàsiques, ja m'explicaràs, va ser sobrera més enllà d'aprendre a llegir i escriure, sumar i multiplicar per al meu benefici, i restar i dividir per al perjudici dels altres, o sigui per al meu benefici. El problema és que tot això ja ho vaig aprendre als set anys, i la resta, fins als catorze, va ser faramalla, una total pèrdua de temps, sent l'escola un pàrquing per a criatures, tal com, naturalment, ho continua sent.
Quan als tres anys tenia una disputa amb un company i venia la mestra a posar pau, em limitava a estirar el braç i assenyalar amb el dit el company, i tot quedava clar. No em calia entrar en raons. La culpa era del company. Sempre. Només em calia assenyalar-lo amb el dit igual que Colom diuen que assenyala Amèrica, malgrat que també de ben petit ja la cosa em feia ballar el cap, perquè em semblava que el senyor de l'estàtua assenyalava Mallorca. El company s'enfilava per les parets, i com més amunt s'enfilava més insistia jo a assenyalar-lo amb el dit, mentre amb l'altra mà premia amb força la joguina que li havia pres vilment. La mestra no volia problemes i jo me'n duia la joguina i el company la consolació de la mestra. La gran lliçó de per vida: per la gent, el culpable, el conflictiu, és sempre la víctima que amb tota lògica i raó reacciona a l'agressió.
De gran continuo fent el mateix, soc un mesquí miserable, i em va molt bé, perquè no me n'adono, soc irreprotxable, zero autocrítica, no endebades ja he dit que la culpa de tot sempre és dels altres. Mirin, quan voto un partit i després fa just el contrari del que ha promès en campanya o, com és el cas a Catalunya, no fa res i amb total impunitat, assenyalo amb el dit la resta de partits, la perversitat madrilenya o la posició inadequada dels astres. La culpa sempre és dels altres, ja ho dic. La immensa majoria de catalans assenyalen amb el dit, fan el posat digne, i afegeixen tot de paraules indignades. Jo trobo que els sobren les paraules, però ells deuen trobar que amb paraules encara reforcen més la seva raó i la culpa de l'altre, sempre de l'altre. És una pèrdua d'energia innecessària emprar les paraules amb els catalans, perquè de la boca només emeten sons, i haver de suportar les imbecil·litats que diuen contínuament per justificar-se i encolomar per sistema la culpa als altres és molt pesat, i si te'ls escoltes gaire pots acabar tu també amb el cervell trinxat.
De jovenet vaig obrir un compte corrent a la Caixa, ara CaixaBank, i des d'aleshores sempre he estat fidel a la Caixa, i la Caixa sempre ha estat fidel amb mi. No m'han fallat mai, sempre m'han robat, afusellant-me amb comissions i interessos hipotecaris a pagar en confortables terminis. Però la nostra és una història d'amor, no es pensin. Només de pronunciar el nom de l'entitat, la Caixa, tan català, amb el so de xeix, trempo, pel carrer, he d'anar amb pantalons folgats per no cridar l'atenció de les senyores i l'enveja dels senyors. Per res del món toleraria que em robés una altra entitat bancària que no fos la meva Caixa, de confiança de tota la vida.
De més gran vaig comprar un seient al lateral del Camp Nou. Arribar a l'estadi i trobar-me el meu seient buit, esperant-me, em dona una satisfacció de no dir. Als partits, assenyalar amb el dit l'àrbitre per culpar-lo no fa cap efecte. Per assenyalar amb el dit cal que l'adversari et vegi i, com vostès comprendran, l'àrbitre no em pot veure des de la gespa. Per això opto per insultar l'àrbitre, cosa que em consumeix energia però no tanta com si, a més d'insultar, hagués de fer veure que argumento alguna cosa. Un cop surto de l'estadi, ben desfogat, em sento com Déu, la teràpia és infal·lible. La sensació d'haver fet país formant part dels parroquians de la missa dominical del Barça és inenarrable. Res integra i cohesiona més en la catalanor que el Barça. Mirin si és així que prop de la meitat de socis i simpatitzants voten PP, PSOE i Vox, entre altres delícies, i naturalment no parlen un bri de català, però en canvi fa seixanta anys que són del Barça, continuen tenint el sentiment culer, defensant-ne els colors, els valors i tal. Perquè el Barça és un sentiment, i cap club del món té els valors del Barça. En té tants que fa que no en recordi cap. El Barça té tants valors que, de vegades, m'oblido i tot que juguen a futbol, aclaparat per tants valors. Fins i tot quan em trobo en ple clau amb la senyora no puc deixar de pensar en els valors del Barça, i fracasso. El Barça ens uneix tant que no ens calen bons partits polítics, ni tan sols fer política, i encara menys independència ni milongues. Sort del Barça. Si no fos pel Barça, i per descomptat pels partits processistes negant-se a fer política, no vull ni imaginar-me com tindríem el país.
L'altre dia va ser Sant Jordi. Cada any l'espero amb deler, em sento exultant, orgullós de ser català. Vaig assistir com de rigor al pregó a l'ajuntament de Barcelona, i el català emprat per la pregonera era tan ric en matisos, tan demostratiu del caràcter plural i integrador català, que fins i tot juraria que era castellà. Com se'm va inflar el pit d'orgull català! Llàstima que després vaig tenir un disgust. Una senyora em volia vendre una rosa a un preu raonable, i em vaig indignar. No en vaig tenir prou a assenyalar-la amb el dit. Em vaig encendre tant que li vaig dir que si no me la venia com Déu mana en tractar-se del dia de Sant Jordi, la rosa vuitanta vegades més cara del que seria raonable, no la hi compraria. Quina manera era aquella de deshonrar el valor romàntic de la rosa en un dia tan nostrat! Després vaig arreglar la jornada. Me'n vaig anar a casa amb deu roses comprades a preu de caviar, i el llibre de Gerard Quintana i de Marc Giró sota el braç, orgullós. Pàtria i cultura per sobre de tot. País, cal fer país. El món ens mira i tal.
