López de Lerma vs. el doctor Argimon

JOSEP MARIA BOSCH GIRONA

Llegeixo un article al Diari de Girona en què López de Lerma pretén criticar el Dr. Argimon i em quedo -tal com es diu col·loquialment- de «pasta de moniato».

Sempre he dit que, si hi ha tres persones públiques que m'han decebut al màxim, aquestes són Felip VI, Enric Millo i López de Lerma: els dos primers per les expectatives que havien creat i que no sols van quedar en no-res, sinó que es feren negatives, no només per a Catalunya i els catalans. En el cas del darrer, a aquestes mateixes raons s'hi suma la vergonya aliena que, per als que l'havíem votat en alguna ocasió, ens produeix la lectura dels seus darrers articles.

És clar que al mestre i advocat a distància el currículum del Dr. Argimon li dona mil voltes, raó per la qual no ha sabut ni per on començar a criticar i, tal com diuen els castellans, s'ha fet «la picha un lío» que no l'ha deixat «dar pie con bola».

He tractat de buscar una explicació racional al despropòsit i no l'he pas trobada€ en tot cas, podria tractar-se d'un darrer espetec d'aquella tan mal dissimulada com mai digerida expulsió de Convergència. En qualsevol cas, no veig cap relació entre el Dr. Argimon i els que defenestraren el guixolenc.

L'experiència m'ha ensenyat que, quan no es troba una explicació racional, cal submergir-se en el refranyer i, en aquest cas, he trobat molts refranys. En comentaré només dos; el que diu que «la ignorància és atrevida» i l'altre que «quan es barreja la baixesa física amb la baixesa moral, l'explosió està totalment garantida».

La pandèmia i continguts de l'educació

Jesús Domingo Martínez girona

Seria una pena reduir l'actual crisi educativa al món a la qüestió, més o menys instrumental, de l'ús de les noves tecnologies. No sembla discutible la seva gran aportació pràctica en els temps més aguts de l'expansió del coronavirus. De fet, va servir per comprovar el bon ús -no exhaustiu ni excloent- que venien fent d'aquests recursos dels centres educatius de major prestigi.

Serà necessari sempre aprendre i millorar en la utilització de tècniques que faciliten el treball o l'estudi o la solució de tants problemes laborals. Per la meva experiència, he suggerit més d'una vegada a amics, professors de ciències de la salut, que incloguin algun tipus de programa perquè els graduats sàpiguen escriure a màquina amb els deu dits. En el futur, metges i infermeres -i pacients i acompanyants- guanyarien temps: podrien dedicar més espai a veure, sentir i xerrar amb les persones, en comptes de lluitar amb tecles esquives...

Però els aspectes pràctics són més aviat secundaris. Perquè la pandèmia ha posat en relleu la insuficiència de tantes inquietuds personals en la recerca del sentit de la pròpia vida. Aquí la família i els mestres resulten insubstituïbles. No ja per «imposar» una visió de l'existència, sinó per conduir un aprenentatge que tremp la personalitat, formi el caràcter i ajudi a conèixer i viure les ineludibles limitacions de l'ésser humà, donant resposta a la seva innata capacitat de preguntar.

Polític i gent de bé mai s'avingué

Miquel Mengual Casellas girona

De bones persones n'hi ha, és clar que sí. I moltes. De bons polítics n'hi ha i molts. Llàstima que no puguem extrapolar. Quin camí em queda? Caure en la temptació: valorar aquesta bondat implícita en les persones, lligada a la seva absència en els polítics. Bon polític, sí, però no pas bona persona. Plus d'incompatibilitat que caracteritza la no existència de la situació juxtaposada. En matemàtica dos positius impliquen positivitat. En política no existeix tal supòsit. D'aquesta llei de persones n'hi ha força a la nostra casa gran.

Fa un xic més d'un any i mig un regidor, consultat sobre un problema d'arbrat que afectava la meva salut, em digué in situ: cap problema. Això s'arregla. Ja hi pot comptar. La meva bondat va creure en la paraula del polític-persona i, tal com em va dir vaig iniciar el feixuc procés de presentar sol·licituds al consistori amb el corresponent registre. I tant! Us he dit un any i mig? Doncs bé, en aquest temps hem intercanviat sol·licituds i respostes. Evidentment, cap resposta positiva. Aquesta mala persona però bon polític ha faltat a la seva paraula. S'ha erigit en un professional de múltiples àrees: paisatgístic, mediambientòleg, al·lergòleg, sostenibilitat i metge facultatiu. La saviesa múltiple encarnada en la maldat ha gosat negar tot un informe mèdic de qui sí que és especialista i em controla des de fa 14 anys. Aquest magnífic polític ha posat en dubte que la meva malaltia milloraria, encara que fos lleugerament, amb una senzilla actuació en l'arbrat.

És gruixut, oi? Però encara més gruixut: inventar-se i/o falsificar documents inexistents per demostrar allò que no és demostrable. En resum: la meva salut minva cada dia. Ja m'ho va dir aquest facultatiu especialista. L'Ajuntament no se la creurà; i és que bon polític... mala persona.

Pobres clubs rics

Josep Serra Quintana girona

Ni m'agrada ni hi entenc de futbol, però l'economia és una cosa que ens afecta a tots. En llegir l'altercat generat amb el tema de la Superlliga, em venen al cap aquests pobres rics que diuen estar arruïnats pel fet de no disposar de diners en metàl·lic per pagar el costós manteniment del seu considerable patrimoni, siguin immobles o altres béns. Simplement no consideren desfer-se de part dels seus actius, ni a preus de mercat i encara menys pel que creuen ells que valen. No suporten aquest bescanvi per por a l'inevitable «empobriment», o sigui, reduir la seva riquesa. Valdran totes les tàctiques, perjudicant altres si cal, però per més possessions que tinguin l'orgull és intocable. I amb aquesta mentalitat, amb aquest egoisme extrem, la majoria acaben demenciats.