A primera vista, pot semblar un acudit que la composició del governet català es vagi a negociar a una presó, a la presó s'hi va de visita, a gaudir d'un vis-a-vis o a colar-hi una llima. L'únic que es pot negociar en una presó és si et posen una assistenta que et faci el llit i et netegi la cel·la, com volia en Pablo Hasél. Sort de TV3, que per evitar confusions i que ningú prengui la trobada pel que no l'ha de prendre, va qualificar de «cimera» el fet que uns polítics vagin a preguntar a uns condemnats per diversos delictes com ho han de fer per governar una autonomia. Són tantes les ganes de fer-nos els importants, que el dia que en Junqueras vagi a missa i es trobi amb el capellà de la presó, el telenotícies informarà que han celebrat un conclave.

La cosa és molt més senzilla: era una trobada de negocis. Si d'entrada ens haguessin dit la veritat, a ningú li hauria estranyat, fins i tot ho hauríem aplaudit, a les presons s'han celebrat reunions de negocis des de sempre, de fet es diria que estan expressament pensades per aquesta funció. El mateix Capone va continuar dirigint els seus negocis des d'Alcatraz, gràcies a les reunions que mantenia amb els seus subalterns. I Lucky Luciano va arribar a dirigir-los des de l'exili de Sicília, al pobre Lucky, també perseguit per la justícia, no se li va acudir fixar residència a Waterloo, eren altres temps. Es tracta de negocis, de decidir quins lloctinents prendran les regnes de l'empresa en absència forçada dels capos. Sempre s'ha fet així, no sé a què treu ara fer cara de sorpresa per una trobada empresarial entre reixes com la mantinguda a Lledoners.

Que hagin demostrat amb escreix ser pèssims polítics, mals revolucionaris i pitjors persones no obsta perquè no puguin ser bons empresaris, i que l'empresa sigui Catalunya SL, és només un detall sense importància. Les trobades a la presó serveixen per aparcar diferències, que quan hi ha càrrecs, o sigui diners, en joc, s'han de deixar de banda les divergències i sumar esforços. Del que es tracta és de distribuir els negocis entre les diferents famílies, igual que en Bugsy Siegel es quedava el joc i en Lansky les drogues, cal repartir entre ERC i JuntsxPasta tot allò repartible, que no és poc, i així si una família es queda TV3, l'altra es fa amb el Diplocat, si una gestiona els geriàtrics, l'altra les obres públiques. I anar fent.

- I l'ANC i Òmnium, què? És que no som també famílies llacistes?

-No es preocupin, senyors Cuixart i Sànchez, alguna cosa hi haurà també per a vostès, aquí sucarà tothom.

Oblidar les guerres internes i anar al que interessa, que és la pasta, vet aquí la utilitat de les reunions a la garjola. Uns i altres saben que, per poc que poguessin, durien a terme una metafòrica matança de Sant Valentí per eliminar el rival i quedar-se tot el pastís, però mentre això no sigui possible, benvingudes siguin les aliances. Ja arribarà el temps de passar comptes. Són molts els beneficis a repartir -alts càrrecs, assessories, delegacions, ens públics-, per deixar que tot es paralitzi. Esperem que la cimera presidiària hagi dut la pau momentània a les famílies llacistes, els que estan esperant la seva part del pastís, que són molts, no els perdonarien que fracassessin.

Capisci?