Estic convençut que ERC i Junts han analitzat a fons els 700.000 vots que van perdre respecte a les eleccions de 2017. Hi haurà tantes causes com ciutadans van deixar de donar-los suport, però algunes, les més fonamentals, són comunes a molts d'ells. Jo en veig dues, bàsicament relacionades amb la incapacitat per oferir allò que l'electorat espera d'ells. La primera, la incapacitat per demostrar que la independència promesa arribi algun dia a port i la segona, la incapacitat per anar units. Els discursos, les proclames i les conjures van ser llegides per molts electors com un impossible després d'anys i anys repetint el mateix sense haver aconseguit el més petit pas endavant. I les baralles internes, no només en l'àmbit de partit, sinó com a socis d'un govern que era fonamental que anés a l'una, han acabat de contribuir que bona part dels 700.000 dissidents es quedés a casa. La sort per a Carles Puigdemont i Oriol Junqueras és que no van canviar el vot; simplement no van anar a votar. I d'ells dependrà que en pròxims comicis recuperin aquest electorat o el perdin definitivament. Però en els últims dos mesos no s'ha produït cap indici que faci pensar que els dissidents tornin a la casa de l'independentisme electoral d'aquí quatre, tres, dos o mig any. És més, els 700.000 es podrien multiplicar i aleshores ni el percentatge els salvaria.
