Hi ha nits empipadores. Sí, nits en què els llençols són un tros de roba amb ràbia o un aspre retall de vidre. La vida és un pressentiment ple d'afirmacions vulgars; les mateixes que no arriben enlloc. Els anys són la contradicció decorativa de l'esperit. Al costat d'ells madura l'experiència i al costat d'ells també es podreixen moltes il·lusions. Hi ha dies que m'escandalitzo en veure que el meu cos és la complaença de l'abundància i m'entra agitació... No, res encaixa igual que abans. Fer-se gran és tornar-se esquiu i independent; no hi ha dubte que a determinada edat (opinió subjectiva) s'eleva la solitud i al costat de la retirada s'eleva la veu de la mort. De què serveix aspirar a reconciliar-se amb la il·lusió si la realitat és una dama malalta? Em costa canalitzar moltes coses i mira que li poso voluntat. A les nits de fred penso en com de breu que és la vida i en l'absurda invenció dels futurs i les seves derivades. Tot retrat no és una ànima vivent! Fer-se gran és veure que tot el vivent no combina amb un. Sí, fer-se gran és veure que la vida és un grapat de vivències, les mateixes que amb els anys, conreen el record i poc més. Fer-se gran és acceptar que hem vingut a aquesta farsa (perdó) a aquesta vida a divertir-nos i veure que la nostra existència ha estat un bé regalat. Fer-se gran és entrar per la porta de casa i veure que només t'espera un gat o un gos... Algunes nits, no totes, escolto el so de la mar i sento la presència desmesurada de les llàgrimes, fabuloses gotes salades que netegen l'ànima i l'esperit.