Aquesta setmana, un alumne de quinze anys ha agredit una professora, i ho ha fet a l'aula, en presència dels companys. Però que ningú es confongui o vulgui treure-ho de context, que això ja va amb la feina. Coneixent els estudiants d'ESO, segur que tot ha estat fruit d'un acalorat debat intel·lectual sobre l'assignatura en qüestió. Cal tenir en compte que en aquesta edat, durant aquesta etapa educativa, l'aprenentatge es viu de manera tan apassionada que sovint els docents tenen més d'una dificultat per gestionar aquesta exultant actitud amb la qual els alumnes entren cada dia a classe per abraçar el coneixement sense contemplacions. Penseu-hi: ¿a qui no li ha passat, descobrir en plena adolescència Plató, Da Vinci, Nietzsche o aprendre -per fi- a fer derivades i integrals, i no poder contenir-se de l'emoció per anar a classe a compartir aquest saber amb companys i professors per fer-lo més intens? El que passa és que de vegades, en el fragor d'aquesta impetuosa activitat intel·lectual, un pot arribar a acalorar-se, a violentar-se fins al punt de generar petits conflictes com el succeït a Vidreres.

Malgrat tot, la combinació d'un sistema educatiu immillorable i sense fissures com el que tenim, l'inqüestionable respecte per l'autoritat docent que tothom professa, i ara el sorgiment d'aquestes noves generacions púbers àvides de saviesa i coneixement en tots els seus àmbits que, a més, venen de casa ultramotivades per uns progenitors no menys sensibilitzats amb la seva pròpia formació, tot això ens obliga a estar tranquils. Accidents n'hi ha sempre arreu, i tampoc cal que dramatitzem per un fet puntual com aquest. O dos. O tres. O els que siguin. Que la Justícia i Educació sempre prenen mesures efectives, si calen. Hi ha qui també ha volgut posar el crit al cel pel fet que l'alumne tingués una arma blanca a l'aula, la mateixa amb què va ferir la professora. Ja són ganes de ser perepunyetes i d'encolomar-li la culpa al pobre nano... Com si no es pogués agredir un professor amb el mobiliari de classe llençant-li al cap una cadira, un mòbil, el llibre de lectura El diari d'Anna Frank, o fins i tot punxar-lo amb un llapis, com el Joker. Sense entrar en el fet que molts tenen «una hostia bien dá». Algú ho havia de dir.

El que no estaria de més, això sí, seria organitzar sessions formatives d'autodefensa personal entre la comunitat docent. Amb la quantitat de formacions que el departament i altres plataformes educatives organitzen durant el curs -la majoria, una tifa-, incloure alguna més on poder aprendre algunes tècniques bàsiques de karate, kungfu, ninjutsu, aikido o sudoku per apaivagar aquestes mostres de furor intel·lectual adolescent a l'aula, serien ben rebudes. Pel que pogués ser. Molts encararien les classes, l'entrega de notes o les sempre entranyables reunions amb els pares, amb un punt més de seguretat. I fins i tot les oposicions.