L'anomenada «nova política» segueix tenint cinc portaveus excessivament ben tractats pels mitjans de comunicació: la CUP, ERC i JxCat a Catalunya, Podem a tot Espanya, i Bildu al País Basc. N'existeixen d'altres, sense cap mena de dubte, però la seva representativitat a les urnes resta mínima. S'hi podia incloure Vox i també Ciudanos/Ciutadans, però, segons sembla, aquest darrer es troba en fase de liquidació. La «nova política», si la confrontem al que alegrament i inmisericòrdiament s'ha qualificat de «règim del 78» per part de tots ells, no ha portat res de bo. L'exemple personal més qualificat ha estat Pablo Iglesias, que, una vegada arribat al cim -i ara baixa per la pendent com ho faria una bota de vi, rodolant-, ha fet el que solen fer tots els dictadors d'esquerra i de dreta: adquirir un casaplón als afores de Madrid mercès a una hipoteca concedida per la Caixa dels Enginyers, el banc oficialista dels independentistes catalans, col·locar de ministra la seva parella sense cap escàndol mediàtic que l'acompanyi perquè diu que és d'esquerres, creure'ns immune davant la justícia, permetre un finançament sota sospita del seu partit polític, ajudar amics i coneguts de forma peculiar, per dir-ho suaument, i permetre que una assessora de la seva companya fes de guardacriatures dels seus fills a càrrec dels contribuents. En aquest país, l'esquerra de cara somrient amb boqueta de pinyó sempre ha tingut ínfules de superioritat moral quan són el desfici de la societat.

A Catalunya, política menyspreable és aquella que passa pels jutjats perquè aquests li posin el seny que els actors polítics no han volgut revestir als seus deplorable actes. És el triomf de la desobediència predicada respecte de les lleis i que s'estén com taca d'oli per tota la societat catalana. L'últim, digui el que digui l'Argimon de Madrid, la icona nacionalespatllacamins de l'independentisme nazi, doctor en medicina sense currículum en la pràctica de la medicina, ha estat la interlocutòria mitjançant la qual es restableix el principi d'igualtat i s'envia a la cort de porcs el crim d'odi comès (presumptament i sense tan presumptament) contra els membres de la Guàrdia Civil i del Cos de la Policia Nacional, en negar-se a vacunar-los contra la Covid, simplement per ésser «forces d'ocupació» en llenguatge dels poca-soltes que mai varen córrer davant «els grisos» i avui es fan els «els homes» piulant tuits. Com ha escrit Joaquim Luna amb precisió plania, «siguin honrats i diguin que policies i guàrdies civils els semblen persones inferiors», si tenen testicles i ovaris com els que s'han de tenir, em permeto d'afegir-hi. Però, no. A l'absència de matèria gris si li afegeix un excés de verborrea enquistada i poc més.

A Espanya, la política menyspreable s'ha concentrat últimament a la comunitat de Madrid. Els seus principals protagonistes han estat Díaz Ayuso, la presidenta en funcions, l'inefable Iglesias i la líder de Vox, de cognom Monasterio, sense quedar enrere el president Sánchez, el ministre Grande-Marlaska i un llarg etcètera del PSOE que, com diu una meva besneboda en llenguatge castís, s'han enfarfullado en una confrontació electoral que mai no podrà obtenir el perdó de Déu. No podran ni tan sols arrabassar-lo, perquè la més elemental sensibilitat democràtica resulta incompatible amb aquest estil polític barroer que substitueix l'argumentació per la desqualificació a la recerca de qui pot dir-la més grossa i gruixuda, més xulesca i maltractadora, més insultant i més buida, més espectacle lamentable que no pas lliçó didàctica i pedagògica per a la ciutadania. La cursa cap al no-res.

Aquí hi col·labora tothom de manera activa o de manera passiva. Si fos pels polítics, Espanya sencera seria una parida de psiquiàtric, com ja comencen a mostrar-ho les enquestes. El CIS acaba de donar a conèixer el seu últim baròmetre: el president Sánchez mereix poca o cap confiança pel 68% dels enquestats, però el líder del principal partit de l'oposició, en Casado, el supera i recull el 86% de rebuig. Insòlit, oi? En hores, la Comissió Europea va oferir l'eurobaròmetre relatiu a Espanya. Demolidor: el 90% dels espanyols desconfia dels partits polítics, superant en quinze punts el recel que la resta d'europeus tenen vers les seves respectives forces polítiques.

El Govern de la Unió Europea baixa esglaons per assenyalar les institucions espanyoles: el Congrés dels Diputats i el Govern espanyol recullen el 75% de malfiança; l'Administració Pública, el 52% de recel; els ajuntaments i els presidents autonòmics, el 53% de recusació; i la justícia té en contra el 52% dels enquestats. De la Generalitat de Catalunya, ni piu, perquè com deia el president Tarradellas imitant De Gaulle, connais pas. Només ens falta als catalans que s'oficialitzi allò que li va passar al president Pujol explicat per Ramon Pedrós, que fou seu cap de comunicació en un llibre d'anècdotes viscudes, i el president ens va traslladar en el seu moment, rient, a un petit grup de col·laboradors seus: «Generalitat? Ah!, sí, president de la multinacional d'assegurances», li va respondre el seu interlocutor, un primer ministre italià, quan se li va presentar. I si poséssim el cartell en el quilòmetre zero «tancat per incompetents» i ens n'anéssim a Mart per a regenerar-nos? Potser fora bo, malgrat que ens acompanyés la pessetera de la Rahola. Almenys en faria insuportable la nostra estada al planeta amic i estaríem com a casa.