El president Biden acaba de fer pública una de les decisions més importants d'ençà que va començar el seu mandat: la retirada militar de l'Afganistan el pròxim 11 de setembre, coincidint amb l'aniversari dels 20 anys de l'atac a les Torres Bessones de Nova York, convençut segons s'ha escrit que «l'estratègia de les dues darreres dècades és la recepta infal·lible per romandre per sempre més a l'Afganistan».

El 15 de febrer de 1990 el darrer soldat soviètic va travessar l'antic riu Oxus (ara anomenat Amu Daria) posant punt i final a més de deu anys de conflicte, més d'un milió de morts i un terç de la població desplaçada. El mateix riu que segons Heròdot va travessar un victoriós Alexandre el Gran l'any 326 aC procedent del que avui és l'Afganistan i que aleshores, com ara, marcava la frontera nord del país (el 1990 amb la Unió Soviètica i avui amb l'Uzbekistan).

Però la retirada soviètica no va posar fi a la devastació en aquell dissortat país, que va seguir amb una guerra faccional fins a la victòria final dels talibans. Peter Hopkirk, un dels grans experts en la zona, va escriure aleshores que el col·lapse de l'ordre soviètic a l'Àsia Central havia tornat a empènyer de cop la regió dins el gresol de la Història fent molt difícil qualsevol predicció de futur.

Menyspreant l'opinió d'experts com Hopkirk, l'any 1996, des de la seva discreta seu, una petita oficina al número 1111 del carrer 19 del selecte barri de Dupont Circle de Washington, lluny de l'Afganistan, i força a prop de la Casa Blanca, el Washington Institute for Near East Policy, un think tank «neocon» liderat per falcons com Richard Perle -conegut com «el Príncep de les Tenebres»- va produir un informe («A clean break. A new strategy for securing the realm») que tot i que centrat en la invasió de l'Iraq feia ja propostes emmarcades en la lògica i principals objectius del que més tard seria la «Guerra contra el terror» desfermada pel president George W. Bush per envair l'Afganistan després de l'11-S.

Passats vint anys d'ocupació militar (la més llarga de la història dels EUA), més d'un bilió de dòlars gastats (el conflicte més car des de la II GM) i més de 160.000 morts entre civils i militars, els americans deixaran darrere seu un govern inestable a Kabul, assetjat pels mateixos talibans als quals varen foragitar l'any 2001. No sembla que Richard Perle i els seus falcons hagin tingut gaire més èxit del que varen tenir els analistes soviètics. El record de Mohammad Najibullah, el president-titella que Moscou va deixar instal·lat a Kabul, i que va acabar esbudellat i penjat no és certament reconfortant.

Però és que l'Afganistan és un nucli conflictiu endèmic d'una regió històricament problemàtica, amb carreteres que seguint antigues rutes de caravanes són artèries comercials disputades i vitals; on fins i tot passa un gasoducte, el Trans-Afganistan. Només cal recordar l'anomenat Great Game, el Gran Joc, una mena de versió victoriana de la Guerra Freda que al segle XIX va enfrontar els imperis britànic i rus, tots dos convençuts que «el control sobre l'Àsia Central havia de comportar el domini del món». Les persistents sospites britàniques sobre el suposadament imparable expansionisme rus a l'Àsia Central, amb l'objectiu últim d'apoderar-se de l'Índia no varen concretar-se mai en l'enfrontament directe entre els dos imperis que tots els analistes experts de l'època anticipaven. De fet aquesta «vis expansiva» no va salvar l'imperi tsarista de la destrucció -ni tampoc la Unió Soviètica per cert- ni tampoc va soscavar el domini britànic a l'Índia. En canvi, aquestes pors irracionals sí que van provocar altres esdeveniments força dramàtics com dues guerres afganeses amb milers de morts, la invasió «preventiva» britànica del Tibet l'any 1885, la subjugació d'Egipte i la partició de Pèrsia en àrees d'influència.

Va caure l'imperi rus, va acabar el domini britànic sobre l'Índia, però el Great Game no només no es va aturar sinó que va tenir una important revifalla durant la Guerra Freda amb tots els ingredients: espies, falcons, coloms, o les anomenades proxy wars o «guerres subsidiàries»

Qui va tenir la culpa de tantes morts, de tanta destrucció, de tantes desgràcies? La vanitat, la supèrbia, la irresponsabilitat i els greus errors de judici dels polítics, diplomàtics i militars de l'època. Estrategs de saló moguts per idees poc rigoroses i «la determinació de no mostrar-se febles». Una combinació letal que americans i soviètics varen repetir a Vietnam i l'Afganistan. Graham Greene va retratar fredament aquesta arrogància pueril i destructiva a L'americà tranquil.

Potser si les acadèmies militars de West Point o la soviètica Voroshílov haguessin incorporat una mica més d'Història i cultura als seus plans d'estudi molts dels desastres que ha patit l'Afganistan es podien haver estalviat. Allan Dulles, que va ser director de la CIA amb Eisenhower i Kennedy tenia Kim -la gran novel·la de Kipling sobre el Great Game- a la tauleta de nit quan va morir el 1969. El mateix que va fer Kennedy amb Els Canons d'agost, de Barbara Tuchman durant la Crisi dels Míssils. Potser si el tenebrós Richard Perle i els seus falcons «neocons» s'haguessin pres la molèstia de seguir amb atenció les aventures de Sean Connery i Michael Caine sota el mestratge de John Houston per aquells mateixos paratges, s'haurien assabentat que des d'Alexandre de Macedònia ningú no havia estat capaç de sotmetre aquest territori d'orografia diabòlica que va del riu Oxus al pas de Khyber.

Expliquen que en certa ocasió el Père Joseph, conseller àulic del cardenal Richelieu, va interrompre una discussió militar posant el seu dit sobre un mapa i afirmant amb decisió: «Passarem per aquí!» «Per desgràcia monsenyor, el seu dit no és un pont» va dir un dels generals presents a la reunió.

La Història ensenya, però malauradament pocs n'aprenen.