Article 150.2 i declaracions de sobirania (Sobirania i referèndum, I)

Al meu albir, el problema parteix d'un complex de culpabilitat pel tracte que el Govern central ha donat a Catalunya, almenys d'ençà de la sentència l'any 2010 contra un Estatut votat per la ciutadania, suposant que no vingués d'abans. El mateix PSOE ho admetia el 2013: «Necesitamos modificar el control constitucional de las reformas de los Estatutos de Autonomía para que no se repita el hecho de que el Tribunal Constitucional anule parcialmente un Estatuto que ya ha sido votado por los ciudadanos». L'encaix de Catalunya a Espanya es va podrint per aquesta mala consciència que no permet al Govern central organitzar un referèndum pactat cercant la màxima participació d'acord amb l'article 150.2 de la Constitució Espanyola (CE): «El Estado podrá transferir o delegar en las Comunidades Autónomas, mediante ley orgánica, facultades correspondientes a materia de titularidad estatal...». I això és el que recordà Rufián el passat 16-II a les Corts. Un dia explicarem que en el debat constitucional Pedrol Rius, degà del Col·legi d'Advocats de Barcelona, i altres ja van preveure que l'ambigüitat de l'article podria portar problemes que hauria de dirimir el TC. Per això catalans i bascos van aconseguir posar en l'article 149 de la CE que una de les competències exclusives de l'Estat, la 23a, era la «Autorización para la convocatòria de consultes populares por vía de referèndum». No és cert, doncs, que la Constitució no permeti referèndums. Deixà la porta oberta per fer-ho. Però el complex de mala consciència tem que els catalans, havent-nos sentit maltractats com ens hem sentit, votem la secessió d'Espanya.

Amb consciència d'haver fet les coses bé, l'Estat no tindria cap problema per organitzar un referèndum pactat. Encara avui el guanyaria. Si va deixant podrir les pròpies institucions, amb una monarquia corrupta, una cúpula judicial caducada i uns poders econòmics i mediàtics cada cop més mediatitzats i subvencionats, a la llarga, davant de qualsevol paroxisme inesperat, tindrà les de perdre. I és que el partit hegemònic actual, el PSOE, en relació amb les autonomies hispàniques, ha canviat molt en menys de 40 anys, des de la Declaració de Suresnes (1974) a la de Granada (2013) i no n'ha complert cap.

Després de derrotar Llopis, en el Congrés de Suresnes de 1974, en la declaració revisada dràsticament per F. González i, sobretot, A. Guerra, proposaven ni més ni menys que l'autodeterminació per a tots els pobles d'Espanya: «Ante la configuración del Estado español, integrado por diversas nacionalidades y regiones marcadamente diferenciadas, el PSOE manifiesta que: 1) La definitiva solución del problema de las nacionalidades que integran el Estado español parte indefectiblemente del pleno reconocimiento del derecho de autodeterminación de las mismas que comporta la facultad de que cada nacionalidad pueda determinar libremente las relaciones que va a mantener con el resto de los pueblos que integran el Estado español». A la Declaració de Granada de juliol de 2013, que havia de portar a un nou pacte territorial, es parla d'un Estat Federal: «El Estado de las Autonomías tiene que evolucionar, tiene que actualizarse y perfeccionarse. Y tiene que hacerlo en su sentido natural: avanzando hacia el federalismo, con todas sus consecuencias». Es parla de federació i no de confederació (i em baso en el professor Carles Vidal), perquè en una federació els territoris s'ajunten en un agregat superior al qual lliuren la seva sobirania (exemple: EUA), mentre en una confederació les parts entreguen les seves competències a un Govern central, mentre conserven la pròpia sobirania i, per tant, el dret a abandonar el conjunt. Fixem-nos que en una i altra, abans de res, es té present la sobirania de cada part (exemple: la UE). Per això l'interès d'algunes nacions de declarar-se sobiranes. El 23-I-2013 el Parlament de Catalunya en una solemne declaració sobre la nació catalana la definí com a «subjecte polític i jurídic sobirà», amb 85 vots sobre 135, i el 13-III (dia de l'elecció del papa Francesc), a Madrid, els socialistes trencaren la disciplina de vot i, a Catalunya, ampliaren la votació de gener (194 vots favorables contra 31 del PP, Cs i 3 abstencions de la CUP) tot instant el Govern de la Generalitat a «iniciar un diàleg amb el Govern estatal per tal de possibilitar la celebració d'una consulta a la ciutadania catalana per decidir sobre el seu futur.». No va ser pas la primera vegada.

El dret a l'autodeterminació de la nació catalana s'havia aprovat al Parlament català el 12-XII-1989 (Resolució 98/III amb el «no» del PSC-PSOE), l'1-X-98 (Resolució 679/V, amb abstenció del PSC-PSOE), el 3-III-2010 (Resolució 63/VIII, que proclamava el Parlament com a seu de la sobirania del poble de Catalunya, amb l'abstenció del PSC-PSOE) i el 27-I-XII. Declaracions de caràcter formal? Sí, però al capdavall mostres incontestables de la no renúncia al dret d'autodeterminació davant d'organismes internacionals.

Les del 2013 portaren cua, perquè els socialistes catalans del «no» i l'abstenció havien passat al «sí»: eren dins de la instància de reclamar una consulta ciutadana, malgrat el TC suspengués la primera el 7-III i la segona l'11-VII. (Justament l'11-IX d'aquell hi va haver la Via Catalana i el Simposi d'Història, promogut per Jaume Sobrequés, «Espanya contra Catalunya». El senyor Illa, volent girar full, sembla que no ho recordi, tot això). Com exigia el mandat del Parlament, la petició de consulta va tenir lloc solemnement el 2014, per enèsima vegada.

I això caldrà exposar-ho en el proper article, perquè dir que Catalunya es va lligar la manta al cap l'1-O-2017 sense haver volgut parlar-ho amb l'Estat és una falsedat. Almenys ho va fer una vintena de vegades! L'última, el passat 18-II, amb 276 vots en contra (PSOE, PP i VOX) i una escandalosa abstenció d'UP tot i que la consulta pactada forma part del seu programa fundacional.