T otes les grans crisis del segle XX van suposar una davallada important en el PIB i una gran destrucció de llocs de treball. Estic pensant en la Gran Depressió Nord-americana o en la Segona Guerra Mundial. En els dos casos, per sortir-se'n, es van mobilitzar quantitats ingents de fons públics, mitjançant el New Deal (1933-38) de Roosevelt o el Pla Marshall (1948-51), quan 12.000 milions de dòlars de llavors es van dedicar a reduir la fam i la pobresa, a incrementar la producció industrial i a l'augment de la demanda de mà d'obra als països europeus escalabornats per la follia d'en Hitler.

Hi ha d'altres exemples de fortes inversions públiques per sortir d'una crisi: els 100.000 milions de dòlars que va dedicar Eisenhower a fer obres públiques (autopistes interestatals) durant els anys cinquanta als Estats Units i fins i tot el Pla E de Zapatero, l'any 2007.

Amb la inesperada pandèmia, que ja fa més d'un any que ens assota, ha passat quelcom semblant. La caiguda del PIB a escala mundial a l'any 2020 ha estat d'un 5,2%, la més forta des de la Segona Guerra Mundial. Per tant, la pandèmia ha produït estralls sanitaris, socials i econòmics i, per pal·liar aquestes darrers, la Unió Europea ha tornat a fer una injecció de diners públics, l'anomenat Next Generation EU, dotats amb un total de 750.000 milions d'euros (entre ajudes a fons perduts i préstecs).

Avui voldria fer una reflexió personal sobre aquests fons, sense cap pretensió per esmenar la plana a polítics i tècnics, amb molta més preparació i coneixements. D'entrada, per suposat que benvinguts siguin aquests ajuts. Però si ens fixem a què aniran destinats, resulta que quasi un 40%, a allò que erròniament s'anomena transició ecològica (quan és transició energètica i només parcial). És a dir, a contribuir a l'acció climàtica i a la sostenibilitat ambiental.

A l'empara d'aquests fons es plantejaran els grans projectes eòlics ja que s'alinien perfectament amb els objectius del Pla. Les iniciatives sortiran com bolets a la tardor, com ha succeït les darreres setmanes amb el parc eòlic marí de l'Empordà. Les grans corporacions, amb inversions que fàcilment arriben als 600 o 700 milions d'euros, trobaran un finançament relativament fàcil per als seus projectes, i per això s'ha desfermat la cursa. Potser s'oblida que aquests projectes eòlics haurien de ser econòmicament sostenibles per se, amb una rendibilitat que no fes necessàries aportacions econòmiques extraordinàries.

A vegades penso, haig de reconèixer que malèvolament, si el benefici d'aquests projectes faraònics rau exclusivament en la seva construcció i que després ja l'Estat es quedarà amb el mort, via indemnitzacions, si la cosa no funciona. El projecte Castor, la xarxa d'autopistes radials de Madrid o el túnel del Pertús en podrien ser tres exemples.

El mateix nom del programa (Next Generation) ho diu tot: està enfocat a pensar en el futur, en com assolir arribar a l'any 2050 sense l'ús de combustibles fòssils. Però potser de tant pensar en un futur llunyà, ens oblidem d'un present proper. I el present són els treballadors que s'han quedat sense feina pel tancament de bars i restaurants, els 8.000 de la regulació per la fusió de CaixaBank i Bankia o els 20.000 llocs de treball que perillen si Nissan finalment tanca a Barcelona. Quants d'aquests treballadors trobaran feina en la construcció d'un parc eòlic marí o en el seu manteniment posterior? És difícil aquesta reconversió ja que la construcció requereix especialistes i, durant l'explotació, el número de treballadors necessaris és tan reduït que a molts parcs terrestres es poden comptar amb els dits de les mans.

Potser s'hagués pogut avançar en la sostenibilitat i en les transicions destinant tots aquests centenars de milions d'euros a una altra mena de projectes, que fossin respectuosos amb el territori i que realment generessin llocs estables de treball. Al New Deal es van dedicar fons a la repoblació forestal (amb la creació de 250.000 llocs de treballs per gent jove), a la xarxa de parcs naturals o a construcció de preses hidroelèctriques (que és una altra manera de generar energia verda). Va ser un desenvolupament sostenible del país quan encara no es parlava de sostenibilitat. Tampoc amb el Pla Marshall es va fer la «transició espacial» per posar un home a la Lluna. En canvi, el Next Generation sembla que té altres objectius.

Crec que sovint el futur no soluciona el present. En tot cas, tant de bo m'equivoqui en les meves reflexions pessimistes i que un dia no gaire llunyà pugui reconèixer que la destinació dels fons europeus que estem a punt de rebre va ser molt encertada.