02 de maig de 2021
02.05.2021
Diari de Girona

El vertader franquisme

01.05.2021 | 23:45
El vertader franquisme

David Rucinman, a Cómo terminan las democracias , defensa una idea. El risc que pot portar a la mort de la nostra democràcia no serà semblant als feixismes dels anys 30. Hem d'estar alerta als fenòmens nous i no respondre amb les velles reaccions. Això és bo per un altre motiu. Cap dels mitjans que es van posar en marxa en aquells anys van aconseguir vèncer els feixismes. Ara podríem caure víctimes d'un doble error si, primer, considerem els inquietants fenòmens del present sota la forma del passat; i segon, si intentem oposar estratègies que ja van fracassar per aturar la seva escalada.

Hem de dirigir la nostra anàlisi a la novetat del que està passant, que no és un mer muntatge espectacular. El to aspre, la fatxenderia que vam veure en la glossa que Monasterio va fer de les cartes amb bales a Iglesias i que més aviat semblava una interpretació autoritzada del seu contingut; o la precarietat del discurs d'Ayuso, mostrant la seva gamma de llibertat per anar a missa o als toros, tot això, és símptoma d'un conflicte. No és retòrica per atreure vots per diversió. Reflecteix posicionaments reals en la societat. La índole d'aquest conflicte implica un perill per a la democràcia. Això és el que hauríem de considerar. Doncs una cosa important s'ha de defensar quan s'avança sense immutar-se a l'enfrontament cos a cos que vam veure a Vallecas, o quan amb sadisme se li diu a un altre candidat «vagi-se'n d'Espanya». Una cosa important ha d'amenaçar aquesta persona a la qual s'envia a l'exili perquè sigui políticament productiu dir-ho en públic. Altrament, no s'entén res. Quan Ayuso diu que la primera persona que ha produït violència en la política espanyola ha estat el mateix Iglesias i que no pot queixar-se de les seves conseqüències, sembla que diu una cosa políticament productiva. Quina és aquesta violència originària d'Iglesias? És possible que en aquesta hostilitat a Iglesias s'hagi concentrat el conflicte? I què fa que Iglesias hagi assolit el nivell simbòlic de concentrar el sentit existencial de l'enemic?

Aquest és un fenomen estrany. En termes objectius pot ser que Iglesias fes por. Però ara no en pot fer, per poc que el rival tingui els nervis temperats. Iglesias ha hagut de baixar a l'arena per impedir que el seu partit desaparegués de Madrid. Això no ho podia permetre perquè no volia protagonitzar el vell conte serbi, aquell en el qual l'ombra del vençut s'aixeca davant del vencedor i aquest ha de confessar que havia matat algú més poderós que ell. Aquest conte, que parla de l'amargor del vencedor, simbolitza les relacions entre Errejón i Iglesias. Demostra que el vencedor no escriu la història, ni de bon tros. Iglesias lluita contra l'ombra d'Errejón que, ressuscitat com Mónica García, és més poderós que ell, el qual va guanyar en tots els Vistalegres del món, però només per a una colla de seguidors acrítics.

Qui es podria sentir amenaçat per algú que s'ha equivocat així? ¿Que podria entrar al govern de la Comunitat de Madrid? És possible. Però, qui el podria témer després de veure el que ha significat la seva vicepresidència al Govern d'Espanya? Si tot i això, els poderosos perden els nervis amb ell i s'indueix als seus representants polítics a exigir-li que se'n vagi d'Espanya, és perquè així es genera un símbol del que Espanya ha de ser. Els símbols sempre produeixen plusvàlues. El que passa d'aquesta manera recorda la vigília de la Transició espanyola: si es legalitza el PCE llavors tornem al feixisme. Si Stalin torna, nosaltres tornem a Franco. Però de debò Iglesias és Stalin? Si us plau! El símbol estigmatitzat obre pas a un neofranquisme real. ¿I què passa amb els que mai van voler a Franco ni Stalin? Això és igual. Si no estan amb un, estan amb l'altre. La democràcia queda així desarticulada. La plusvàlua del símbol és el perill de la democràcia. Però què ha canviat perquè els poderosos d'Espanya poguessin legalitzar el PCE el 1977, i ara no li concedeixin ni el pa ni la sal a Iglesias?

Per descomptat, la resposta podria ser: segueixen consignes del trumpisme. Però això no esgota les preguntes. Doncs la clau és per què a Espanya el trumpisme se segueix d'una manera que ni a França ni a Itàlia hem vist. I la resposta a aquesta pregunta és certament la que ens apropa al tarannà del conflicte real que veiem a Madrid. Ho diuen per les cantonades. El 87% de la inversió estrangera que es produeix a Espanya entra per Madrid. Qui té por d'Iglesias? Els espanyolets del carrer, què podrien témer d'ell? Potser faci por als poderosos estrangers que inverteixen a Madrid. Molts d'ells vénen de Veneçuela, altres de Mèxic i molts d'Estats Units. I aquests, que fugen de Maduro o d'Obrador, han posat massa ous a la cistella de Madrid com perquè Iglesias els recordi el país del que venen. Són el nostre Miami.

El que es dibuixa a Madrid no és el feixisme, perquè un poder polític com el de Hitler o Mussolini anul·la les regles de l'autonomia del capital com per ser consentit. El que posa en perill la nostra democràcia és la necessitat que aquest mateix capitalisme especulatiu sent d'impedir una fiscalitat justa, la conseqüència d'una democràcia normal. Aquesta desactivació de la democràcia amb mitjans democràtics és el que ens espera si la gent no s'adona que amb aquest muntatge simbòlic només es busca protegir als molt rics, les seves inversions i el seu botí de privatitzacions. Això és el que s'ha d'amagar rere del símbol. I per això, aquests que saben de què va el conflicte, han de caracteritzar com extremistes als moderats demòcrates –i això és ja Iglesias, tot i el gest agre– que exigeixen una mica de solidaritat. I per això Gabilondo, amb l'esforç per fer-se amb el votant de Ciutadans, assegura que no apujarà impostos.

Així que hi ha conflicte real. Però aquest conflicte no és el que sembla. El que apareix és una operació que inverteix a qui va voler ser un símbol emancipador i que l'han convertit en un símbol negatiu per estigmatitzar a tots els demòcrates amants d'una mica més de justícia com si fossin uns bojos fanàtics. En realitat, volen neutralitzar a aquests demòcrates que demanen que el seu Estat no sigui el Patio de Monipodio. Però això no es pot dir, doncs aquesta aspiració és el veritable neofranquisme.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit