Aquesta nit coneixerem el nom oficial de la nova presidenta de la Comunitat de Madrid per als propers dos anys. Escric en femení perquè tots els sondeigs publicats pronostiquen una àmplia victòria d'Isabel Díaz Ayuso. I la sorpresa és pràcticament impossible, atès que la suma d'escons de les forces d'esquerra no arriba a la majoria absoluta.

No cal oblidar que en les darreres eleccions el guanyador fou Ángel Gabilondo, però la unió del PP, Cs i Vox portà l'actual presidenta en funcions a ser la màxima responsable de l'autonomia. Era una autèntica desconeguda, però fou una aposta arriscada de Pablo Casado. El PP estava en crisi a causa d'un munt de casos de corrupció i de despropòsits que fins i tot afectaren personatges tan significatius a la capital com Esperanza Aguirre o Cristina Cifuentes. Fins i tot l'home pont dels conservadors, Ángel Garrido, abandonà el partit per tal d'incorporar-se a les llistes de Ciutadans.

Però, ves per on, una suma de perdedors l'ascendí contra tot pronòstic a la presidència a l'estil de l'andalús Moreno Bonilla. Les decisions de Ciutadans foren decisives per apuntalar un PP que a Andalusia i a Madrid havia perdut per golejada, fent els pitjors resultats de la seva història.

L'escrutini d'avui no sembla que pugui oferir sorpreses. La campanya ha estat un «tots contra Ayuso» que des del primer moment gaudeix del suport de Vox amb una atrevida i maleducada Rocío Monasterio que serà l'encarregada de segellar una majoria absoluta ultraconservadora a l'estil trumpista.

Però aquesta campanya electoral marcarà un abans i un després. Ha transcorregut en un marc que a Espanya no s'havia viscut mai. I la prova més fefaent d'això és que un polític de la talla d'Ángel Gabilondo ha restat totalment aïllat i sense trobar un discurs que com a mínim fos atractiu per a un gruix important d'electors centristes o progressistes.

Díaz Ayuso ha centrat el debat copiant part de la teoria dels independentistes catalans. S'ha vestit de cupletista, tot defensant un nacionalisme a la madrilenya i culpant de tots els mals el Govern central. A més a més ho ha amanit amb disjuntives com «comunisme o llibertat» i «Madrid o Caracas». Mentre la feina bruta de l'agressivitat, les mentides i les acusacions gratuïtes les deixava per als expeperos de Vox.

I d'aquesta manera aconseguí tensar una campanya electoral en què s'ha parlat de bars, cerveses, tapes i toros. I s'han oblidat temes com la sanitat, l'economia, l'educació o les polítiques socials. L'estratègia li ha donat resultat perquè molts ciutadans volen sortir d'aquest pessimisme que els embolcalla arran de la covid i veuen la seva presidenta com aquella dona alegre, desinhibida i que planta cara a qui faci falta. És una manera d'entendre la política que no s'havia practicat fins ara i a la qual no va saber respondre amb intel·ligència Pedro Sánchez en buscar un cos a cos amb la candidata, del qual n'ha sortit amb la cua entre cames.

Sense discurs -a TeleMadrid amb la resta de candidats es veieren les seves limitacions- però basant-se en allò que «para chulos, nosotros», s'ha guanyat la confiança de milers de madrilenys que abans no l'havien votada. Ni les bales que reberen alguns polítics ni el show del debat de la Cadena Ser han modificat a priori les enquestes. Gabilondo, desaparegut; Pablo Iglesias, desubicat, i Edmundo Bal, arraconat; només la candidata de Més Madrid ha estat capaç d'introduir el seu missatge. Vist això, caldrà preparar-se pel tàndem Ayuso-Monasterio per als propers dos anys. Ambdues seran l'autèntica oposició al Govern espanyol i de ben segur Pablo Casado ja tremola.