Les migracions massives no tenen res de nou, han acompanyat la humanitat des dels principis dels temps. Saber-les gestionar en un món globalitzat és el gran repte del nostre segle. Ho recordava Zygmunt Bauman en el seu últim assaig de 2016, Desconeguts a la porta de casa, en el qual analitzava l'impacte de la migració i com es feien fortes formacions polítiques que treien rèdit de la por i l'ansietat que provoquen els desconeguts, però també les persones desheretades i pobres.

La irrupció de Vox ha materialitzat allò sobre què alertava Bauman. La campanya electoral de Madrid ha estat l'escenari escollit per l'extrema dreta per utilitzar els menors estrangers no acompanyats, els mal anomenats «mena», acusant-los de delinquir, però també de robar recursos a les arques públiques.

Les xifres són tossudes i no hi ha evidència que aquests adolescents siguin responsables de res del que se'ls imputa, però el discurs de l'extrema dreta és aquí encara que es tracta de menors que migren sols fugint de la pobresa, l'exclusió social, la violència i els abusos. No són il·legals perquè migrar és un dret consagrat per la Declaració Universal dels Drets Humans. Tenim l'obligació de protegir-los perquè els drets de la infància s'avantposen a qualsevol altra consideració. En realitat, no protegir-los és el que seria realment il·legal.

Un dels èxits de l'extrema dreta aquí i a la resta d'Europa ha estat crear «persones supèrflues», éssers humans que aparentment no gaudeixen dels mateixos drets encara que es tracti d'infants. El sol fet que utilitzem l'acrònim «mena» per referir-nos a adolescents, de vegades infants, que migren sols, és un èxit de la xenofòbia i el racisme que utilitza la pobresa i l'extrema vulnerabilitat per extreure rèdits polítics.

L'extrema dreta que utilitza els menors estrangers no acompanyats, que els anomena despectivament «mena» per deshumanitzar-los, no es va aixecar un matí i va decidir posar-los en la diana. Abans va preparar el terreny, va sembrar mentides i es va valer de la simplificació que regna en el món de les xarxes socials, ja que en aquests espais els problemes complexos, com el fenomen de la immigració, no hi tenen cabuda.

A l'extrema dreta se la combat amb polítiques que posin el benestar de la ciutadania per sobre. El camí per combatre-la passa per desmuntar els seus discursos posant sobre la taula arguments. No permetent que deshumanitzin als més vulnerables. No debatent si les xifres del cost de la tutela són certes o no sinó sobre la legitimitat de posar en qüestió que la cura i la protecció de persones en situació de desemparament s'hagi d'assumir amb recursos públics. Passa per superar les polítiques identitàries, per invertir en polítiques públiques que combatin la desigualtat i la sensació d'abandonament que experimenten grans capes de la població que han vist com la seva qualitat de vida es deteriorava, i que han trobat refugi en aquests discursos. Passa també per reconèixer, com deia Adela Cortina, que en realitat el problema no és de xenofòbia sinó d'aporofòbia perquè el cap de turc no és l'estranger que ve a fer turisme sinó el que arriba en pastera o amagat als baixos d'un camió.