El col·lapse del mercat de les hipoteques subprime l'estiu de 2007 als Estats Units es va convertir en una crisi en tota regla quan la companyia Lehman Brothers va caure la matinada del 15 de setembre de 2008. El pànic financer que es va viure aquells dies va marcar el final de l'anomenada «gran moderació» i l'inici d'un període d'unes menors expectatives en la globalització. La dècada anterior havia suposat l'edat d'or d'aquesta globalització, construïda després de la Segona Guerra Mundial. Aquest moviment s'havia intensificat als anys noranta, tot i la crisi asiàtica de 1997 i 1998, i altres crisis financeres en països emergents. El creixement del comerç i del flux transfronterer de capital no tenia precedents. Res semblava amenaçar la superioritat de les àrees més avançades: els Estats Units, l'Europa occidental i el Japó. L'aparent regularitat històrica es va acabar abans del cataclisme de 2008. I en el moment en què es va recuperar en forma de pandèmia, que es va presentar puntualment a la seva cita secular, ens va agafar desprevinguts. No caldria recordar que la renda per càpita als països desenvolupats supera per un ampli marge la dels estats més endarrerits. Però, en molts casos, la bretxa que els separava s'ha tancat significativament. Al grup dels dominants, els costa progressar. I nombroses nacions febles estan evolucionant perquè han deixat de ser economies tancades i s'han integrat en el joc global.