Què tindran els llibres perquè siguin sempre l'ase dels cops? Per què si un escriptor ens indigesta fem vudú als seus llibres en comptes de clavar agulles a un ninot. No serà per la creença que les pàgines del llibre s'han transsubstanciat de l'esperit de l'escriptor maleït? Hi donava voltes amb el cap cot davant la possibilitat que em quedi sense llegir la biografia autoritzada de Philip Roth. Resulta que Blake Bailey, l'escollit per explicar-nos amb tota mena de detalls la vida de l'escriptor de Newark, ha estat denunciat per assetjaments i agressions sexuals. Com a prevenció, el biògraf ha estat expulsat de la seva agència literària i l'editorial ha aturat la distribució de la segona edició del llibre.
S'ha de llençar a la foguera un llibre d'un autor de conducta reprovable o criminal? Si fos així les biblioteques es buidarien, els llibreters i editorials haurien de reinventar-se i tot aspirant a escriptor hauria de passar un test psicotècnic. Quantes editorials es traurien els ulls per obtenir l'exclusiva de les memòries escrites a la presó per un famós criminal!
Grups feministes no satisfetes amb la castració literària de Blake Bailey, l'han acusat de ser condescendent amb la vida privada de l'escriptor. Una vida que donen per fet depravada i dissoluta d'acord amb títols com El teatre de Sabbath, El professor del desig o El mal de Portnoy. En aquesta el protagonista lluita entre el seu anhel de comportar-se correctament segons la doctrina dels seus pares i els seus impulsos sexuals més descarnats. No falten escenes de voyeurisme, fetitxisme, autoerotisme, sexe oral. Quan Philip Roth es traslladà a Chicago a estudiar deixà escrit el seu propòsit: «Llibres de dia, dones de nit». Si bé és conegut el gust per les dones de l'escriptor -Jacqueline Kennedy i Mia Farrow entre les seves amants-, penjar-li l'etiqueta de luxuriós, d'assidu al sexe escabrós o de tractar les dones com Kleenex, és fer volar molt la imaginació. Però si una novel·la m'ha commogut de Roth ha estat Patrimoni. Una història real. Un homenatge al seu millor personatge, el seu propi pare. Descriu, amb gran sensibilitat i honestedat i força narrativa, l'amor del fill pel seu pare davant la presència de la mort.
Javier Cercas té en comú amb Philip Roth, a més del talent literari, haver estat víctima d'una caça de bruixes per part dels qui creuen que la literatura ha de ser exemplar, moralitzant, políticament correcta i patriòtica. Hem descendit als baixos fons del nacionalisme. Un carrer estret, un gat que bolca una galleda d'escombraries, una parella que fa tombs, llambordes que reflecteixen la llum pàl·lida dels fanals. No ens hauria d'estranyar que la senyora Rahola, en funcions de comissària del procés i que sona per dirigir el departament de depuració de nova creació, després de renyar Cercas per no seguir l'exemple de la intelligentsia local -recordo La mente cautiva de Czeslaw Milosz. L'encanteri que règims omnipresents exerceixen sobre escriptors d'ànima càndida parli d'ell com el nen mimat del PSOE -què diria Freud!- i l'acusi de blanquejar el feixisme en El monarca de las sombras o Soldados de Salamina. Aquesta última molt lloada públicament en el seu moment pels qui ara li giren l'esquena per blasfem. La comissària Rahola tira la pedra i amaga la mà. S'amaga darrere l'opinió d'uns senyors que estan convençuts que la seva és la veu de l'oracle i que es coneixen com a crítics literaris.
La interpretació d'una novel·la sol funcionar com qui busca el significat de dibuixos abstractes en el test de Rorschach. El que hi veiem és un reflex de la nostra personalitat.
