Recentment, Televisió de Catalunya dedicava un Sense ficció al Mago Pop, personatge d'indubtable interès pel seu sentit de l'espectacle i la seva vindicació de la percepció. Però, com moltes veus van fer notar durant i després de l'emissió, el programa va tenir un to, com a mínim, discutible: va semblar més un publireportatge que no un document amb vocació periodística. Però aquest és un problema que ve de lluny i que al final no té res a veure amb el protagonista del programa. Forma part de la vella tendència d'aquest país a crear les icones oficials d'un àmbit i esprémer-les fins a l'extenuació. Fixeu-vos que tenim polemistes oficials, epidemiòlegs oficials, cuiners oficials, esportistes oficials i economistes oficials, entre molts altres oficials d'infinitat de sectors més. Se'ls nomena per designació espontània (en realitat és part d'un relat, però és invisible als ulls fins que es manifesta en tot el seu esplendor) i comencen a aparèixer per tots els racons mediàtics imaginables. Arriba a semblar que dormen als platós i que tenen una tirolina que els trasllada entre programes d'una mateixa cadena. També surten en espais en què, en principi, no haurien de parlar de la seva feina, però és igual: els fan fer de jurats, d'opinadors eventuals o de padrins de causes incertes. S'estan molt temps en pantalla fins que es tornen emèrits, o ja no són útils per al relat, i són substituïts per uns altres, igual d'oficials i igual d'incombustibles, però inserits en un mateix univers narratiu. I què passa, amb els que no són oficials? Doncs que treuen el cap esporàdicament i, quan són crítics amb el corrent general, se'ls menysté i se'ls atribueixen interessos ocults o biaixos ancestrals. Un altre tema de fons és que el periodisme televisiu ja fa temps que incorre en estructures narratives que tenen poc a veure amb els seus objectius fundacionals. Massa sovint es confon el fet d'explicar una cosa amb la reacció emocional a aquesta mateixa cosa, quan el paper del periodisme no és (o no hauria de ser) la fiscalització sentimental de la mirada aliena. Es tracta de donar les eines perquè qui mira interpreti o decideixi, però no per dir-li com s'ha de sentir. Això, dèiem, fa temps que passa, i el més preocupant és la falta de consciència col·lectiva sobre els mecanismes que ho fan possible. De tant en tant, s'obre el debat perquè es veu molt clar en programes com el del Mago Pop, però acaba apaivagat perquè el pes de l'oficialitat acaba eclipsant qualsevol discordança. La conseqüència és que, a la llarga, el periodisme perd credibilitat.