Dissabte passat TVE2 va emetre el film Rebelde entre el centeno, de Danny Strong, un biopic sobre l'escriptor JD Salinger. Com acostuma a passar amb els biopics, des del punt de vista del valor estrictament cinematogràfic el film és discret, però en aquest cas interessant per la seva efectivitat. El plantejament biogràfic condiciona el guió, limitant-lo a l'hora de dotar l'obra de tota la força que permetria la llibertat de la ficció. Per això aprecio els biopics en què el director sap portar al límit la fidelitat al personatge biografiat respecte a l'adaptació cinematogràfica. Aquí, l'esquematització inevitable per encabir l'essencial de la vida de Salinger en menys de dues hores està ben integrada en el desenvolupament, flueix i aprofundeix en cada aspecte de manera suficient perquè l'espectador no vegi interromput el fil emocional que experimenta al llarg de la història. Aconsello aquest film pel seu tractament en aspectes humanísticament essencials, d'una profunditat ben descrita i que va molt més enllà de la mera curiositat sobre el personatge en qüestió.
M'interessa posar èmfasi en l'aspecte de la relació entre l'educació i l'amor, concretat en l'escena en què el pare insisteix al fill JD Salinger que s'oblidi de ser escriptor, titllant-lo d'ingenu si es pensa que s'hi guanyarà la vida. El pare l'aconsella que entri en el negoci familiar, en el sector porcí. El suposat pragmatisme del pare l'encega fins al punt de no adonar-se que qui justament demostra una ingenuïtat fora de mida és ell mateix, en pretendre que el fill, escriptor de veritat, hipersensible superdotat, s'avingui a dedicar la seva vida al respectable sector porcí. El pare en definitiva insisteix al fill que faci entrar el clau per la cabota. El seu pretès pragmatisme és qualsevol cosa menys pragmàtic, d'una ineficàcia tan nul·la com evident, vet aquí la dimensió de la ingenuïtat de l'home, i vet aquí per extensió els absurds conflictes en aquest sentit sobre pares i fills, basats en l'egoisme inconscient parental, fonamentat en gran mesura en la inculcació cultural rebuda, consistent en la creença de fonament jeràrquic judeocatòlic, és a dir, hipòcrita i culpabilitzador, de pretendre que tot el que fan els pares és per al bé dels fills, deixant-los així en posició de víctimes indefenses i culpabilitzades. Delictiu. Sobre aquesta qüestió clau els recomano com el pa que mengen qualsevol dels llibres de la psicòloga Alice Miller, sent el més conegut El drama del niño dotado (Tusquets). L'obra de Miller hauria de ser llegida no només per fills, sinó també per pares, perquè tot pare serà fill tota la vida, més enllà i tot de la mort dels propis pares.
De tot plegat es deriva la pregunta sobre la veritat de fons del pare de JD Salinger al film, que diu estimar el fill amb un pretext pervers. El pare argumenta que la seva intenció és estalviar-li el patiment, assegurant-li que el seu fracàs com a escriptor està garantit d'antuvi, sense adonar-se que l'únic fracàs garantit per al fill és justament fer-lo renunciar a escriure. El pare, però, d'això no se n'adona perquè adonar-se'n suposaria acceptar que està falsejant els fets, i de manera nociva per al fill. Suposaria acceptar que la seva intenció no és el bé del fill sinó el seu propi bé, és a dir, no haver de patir ell mateix, com a pare, a causa del camí fracassat del fill, o sigui improductiu des de la seva òptica clàssica paterna. El pare pretén que el fill segueixi el camí que ell ha seguit, no el camí que pretén el fill. L'home podria negar aquest fet argumentant que no?més vol que el fill segueixi una carrera, sigui quina sigui, però productiva, que li asseguri la vida, el contrari teòric de l'escriptura. El problema d'aquest hipotètic argument és que el continuaria situant en la mateixa posició d'egoisme, negant-se a estimar de veritat el fill, no animant-lo que emprengui l'ofici adequat a la seva personalitat i talent, la carrera que l'ha de fer feliç, no pas aquella que li garantirà la seguretat econòmica a canvi de la infelicitat.
Aquest preu d'infelicitat tan elevat a pagar pel fill si renunciés a l'escriptura, al pare ni li passa pel cap perquè no l'interessa en absolut la felicitat del jove Salinger, només l'interessa que es guanyi la vida per poder sentir-se ell, com a pare, tranquil. Breu: al pare l'interessa la seva pròpia felicitat, no la del fill. El pare no l'estima, tal com amb lucidesa i coratge reconeix el noi. I el pare no en té cap culpa, és víctima de la mala educació rebuda, de la castració emocional que pretén contagiar el fill. Tanmateix, aquesta no és la qüestió a considerar perquè, tornant a Alice Miller i el cor de la seva tesi, el pare no té cap dret a no estimar el fill que ha dut al món, cap dret a destrossar-li la vida amb consells tan cecs, tan estúpids com egoistes.
Tanmateix, tal com subratllava amb valentia Miller, la perversió cultural inculcada a la societat fa que tant pares com fills disculpin les intencions paternals en tant que tals, és a dir, excloent la racionalitat, sense més argumentació de fons que l'obediència, la fe jeràrquica patriarcal. La justificació parental té a veure amb la por inconscient, la negativa a oposar-se al dolor profund que suposa afrontar els valors i consegüents traumes adquirits en la infantesa, uns valors culturals que fa que fins i tot generi culpa en els fills més conscients i rebels, una culpa que té com a destí la justificació eterna de la figura parental, intrínsecament bondadosa segons aquests antivalors. Una fe inculcada.
No es perdin aquest modest film, llegeixin Alice Miller i, per descomptat, Salinger, i rellegeixin cent cops aquest article. Facin-ho atentament, o sigui de la manera que molt poquets fan: amb honestedat, amb maduresa. Només així entendran la crua, però molt saludable d'acceptar, veritat de la qüestió plantejada.
